150 anys de la mort de Dickens

Avui, 9 de juny, fa exactament 150 anys de la mort de Charles Dickens (Portsmouth, 7-2-1812 – Gadshill Place, 9-6-1870). I ho dic perquè no puc deixar de recordar la recomanació que Joan Solà, el mestre, va deixar escrita al diari AVUI a finals de juny i principis de juliol del 2009. Facin el favor de llegir El Casalot (Bleak House) de Dickens, vingué a dir. Segurament, i sense aquest segurament, la seva obra millor i més completa i excepcional, 1118 pàgines segons l’edició de Destino, 2008, i amb una traducció insuperable de Xavier Pàmies, com totes les seves, de fet. I el professor i mestre va incloure en aquests articles que dic tota una sèrie de fragments del llibre en relació, primer, a la riquesa de llengua: “Però ella és molt soferta, i arriada, i és una escarràs de feina”. “Fava, tòtila, escurçó, diable de dona! Així et cremessin, bruixa xerraire…” Després al llenguatge popular, vivíssim: “Santa innocència! No s’adonava que dient això s’enaltia a si mateixa”. “-Esther! -va exclamar. / -¿Què mana?”, “¿L’inspector Bucket? / -Justa”. I, encara, mostres de llengua de trinxeraire o preescolar: “Ara l’hi explico, què li ha dit la senyora. Ha dit, diu: “Se n’enrecorda que una vegada vaig vindre i vaig parlar amb vostè […]? ¿Se n’enrecorda que li vaig pagar diners perquè em dongués un mocador que ella s’havia endescuidat?”…I bé, he de dir que no havia llegit encara aquest llibre. I tampoc del títol, no en tenia esment. Coneixia el de “Casa Desolada” en castellà, però no pas aquest. I vaig començar i m’ho vaig prendre amb molta calma. I ara voldria aprofitar aquesta data d’avui per reproduir això que deu tenir ara tres o quatre anys.

Hi ha aquell personatge femení a El Casalot, de Dickens, que no és que tingui un pes fonamental a la novel·la, però que quan apareix sempre aporta matèria de reflexió. M’agrada tornar-hi de tant en tant, a Caroline Jollyby, una noia jove i enèrgica i amb una mare que és d’aquelles persones que té molta més cura del que passa fora de casa seva que no pas de l’estat d’abandó en què viuen els seus fills. Abandó general, material i sentimental. La mare de Caroline es dedica a allò que avui en diríem una oenagé i la seva única inquietud ve donada per les angúnies de tot tipus que passen països molt allunyats de la ciutat on elles viuen, que és Londres. Tant se li’n dóna i, de fet, ni tan sols hi pensa, si els seus fills brutegen i fins i tot passen gana perquè en aquella casa ningú no té cura de tenir la dispesa proveïda. Caroline ja no sent l’escalfor de la proximitat de la mare, ni l’atenció, ni l’amor. La mare representa que s’estima el que és lluny i té abandonat el que forma part d’ella mateixa. Caroline, arriba un moment que sent que ja no estima la mare i és així que algú li retreu que tingui oblidats els seus deures filials. I la noia, aleshores, s’indigna, s’encén, i admet que és veritat, admet l’abisme que separa la seva vida de la de la seva mare. I al mateix temps, fora de si, demana que preguntin a la mare què se n’ha fet dels seus deures maternals i si el que passa no és que els deu reservar tots per al proïsme i per a l’Àfrica, i que, si és així, que siguin el proïsme i l’Àfrica que compleixin els seus deures filials, que hi tenen més obligació que no pas ella. Sí, fa molta més pena Caroline que no la seva mare, aquesta dona que fa veure que viu lliurada als problemes del món i que oblida el que té més a prop. La suposada virtut de la mal anomenada solidaritat, d’aquest primigeni egoisme total que representen les persones “solidàries”, i de com, fàcilment, la solidaritat pot convertir-se en un vici dels més grossos.

Paraules de l’espectre

Brevetat i concisió. I discreció, també, si pot ser. Tres verbs: pregar, menjar, beure. Alegries senzilles. Patinar damunt la neu on n’hi hagi, no pas aquí a la vora de la mar, i qui en sàpiga i li plagui, esclar. Amor. I també el Conte de Nadal, de Dickens. I aquelles paraules de l’espectre (Jacob, que ja feia 7 anys que era mort) quan deia que “en aquesta època de l’any és quan pateixo més. ¿Per què vaig caminar enmig dels meus semblants amb els ulls abaixats i no els vaig aixecar mai cap a aquella estrella beneïda que va menar els savis d’Orient a una llar humil? Com si no hi hagués prou cases humils on la seva llum m’hauria pogut convidar! Caritat, pietat, indulgència, benevolència. Pel que fa als negocis, no haurien hagut de ser sinó un gotim enmig del vast oceà dels meus interessos”. Immensitat, sí, d’aquest Conte de Dickens. I també del Pessebre del naixement del nen i Salvador. Ha estat clara, aquesta nit passada. Bellesa. Anunciació.

Matèria de reflexió

Hi ha aquell personatge femení a El Casalot, de Dickens, que no és que tingui un pes fonamental a la novel·la, però que quan apareix sempre aporta matèria de reflexió. M’agrada tornar-hi de tant en tant, a Caroline Jollyby, una noia jove i enèrgica i amb una mare que és d’aquelles persones que té molta més cura del que passa fora de casa seva que no pas de l’estat d’abandó en què viuen els seus fills. Abandó general, material i sentimental. La mare de Caroline es dedica a allò que avui en diríem una oenagé i la seva única inquietud ve donada per les angúnies de tot tipus que passen països molt allunyats de la ciutat on elles viuen, que és Londres. Tant se li’n dóna i, de fet, ni tan sols hi pensa, si els seus fills brutegen i fins i tot passen gana perquè en aquella casa ningú no té cura de tenir la dispesa proveïda. Caroline ja no sent l’escalfor de la proximitat de la mare, ni l’atenció, ni l’amor. La mare representa que s’estima el que és lluny i té abandonat el que forma part d’ella mateixa. Caroline, arriba un moment que sent que ja no estima la mare i és així que algú li retreu que tingui oblidats els seus deures filials. I la noia, aleshores, s’indigna, s’encén, i admet que és veritat, admet l’abisme que separa la seva vida de la de la seva mare. I al mateix temps, fora de si, demana que preguntin a la mare què se n’ha fet dels seus deures maternals i si el que passa no és que els deu reservar tots per al proïsme i per a l’Àfrica, i que, si és així, que siguin el proïsme i l’Àfrica que compleixin els seus deures filials, que hi tenen més obligació que no pas ella. Sí, fa molta més pena Caroline que no la seva mare, aquesta dona que fa veure que viu lliurada als problemes del món i que oblida el que té més a prop. La suposada virtut de la mal anomenada solidaritat, d’aquest primigeni egoisme total que representen les persones “solidàries”, i de com, fàcilment, la solidaritat pot convertir-se en un vici dels més grossos.

El fet de fer campana

Un altre dia líquid, inconsistent en ell mateix, ineficaç. El foie d’ahir vespre, a més, un foie per cert exquisit, segurament em va fer mal. Passada molt mala nit. M’adono també que la nevera és gairebé buida i em fa mandra haver de sortir per mirar de solucionar el problema. Perquè esclar que és un problema, i força gros, tenir la nevera buida. En fi. L’educació no ensenya la saviesa, deia Wilde. I que potser sí que és admirable, però que convé recordar de tant en tant que cap cosa que valgui la pena saber no pot ser ensenyada a través del que en diem educació. Fantàstic. Igual que també ho és, si més no m’ho sembla, el que explicava Stevenson en relació al fet de fer campana. Ara ja no es porta tant com s’havia portat i fins i tot l’expressió, fer campana, em fa l’efecte que ha passat de moda. Potser no és ara el moment d’estendre-s’hi, però està bé d’alguna manera recordar que hi hagué aquella poderosa plaça d’educació -el carrer- que va ser l’escola favorita de gent com, per exemple, Dickens o Balzac. Es deia també que els nois que no són capaços d’aprendre res al carrer és que no deuen tenir facultats per aprendre, així en general. No deixava de ser cert, a més, que qui feia campana no és pas que s’estigués sempre al carrer. Podia sortir als camps o a les vinyes del voltant, també, i asseure’s a la vora del rierol i sentir i contemplar el cant de l’ocell tot deixant-se endur d’agradables pensaments. Una nova llum per a les coses, és el que era. Una nova llum que vés a saber què se n’ha fet i on deu haver anat a parar. Perquè, què passa! ¿Que potser totes aquestes coses no eren educació i no en formaven part? ¿Què eren, doncs, si no?

Aquell sòrdid carretó

Vigílies de passat festes. Vespre ja. Passo les nits amb Sota el Volcà. Me’n falta exactament la meitat i ara mateix sóc amb la consciència d’en Hugh, records i pensaments d’aquella gavina -impol·lut carronyaire de l’empiri, caçador d’estrelles comestibles- que tampoc no era l’explicació de res perquè, senzillament, idealitzant-la, la gavina havia quedat desvirtuada. Tampoc no era l’explicació de res el pobre venedor de frànkfurts que ell, en Hugh, s’havia trobat a Oxford Street empenyent el seu flamant carretó de frànkfurts; era el primer carretó de frànkfurts que corria per Londres, i feia tot un mes que el passejava amunt i avall sense vendre ni un sol frànkfurt; i, entre la família que tenia per mantenir i la proximitat del Nadal, estava escurat. Charles Dickens rediviu! El que segurament ho feia més trist era la “novetat” d’aquell sòrdid carretó que l’havien enredat a comprar. Però ¿com podia esperar, havia demanat ell, en Hugh, a l’home mentre sobre seu s’anaven encenent i apagant els oripells gegantins i tot al seu voltant els negres edificis impersonals s’embolcallaven del fred somni de la seva pròpia destrucció (s’havien parat al costat d’una església amb una paret bruta de sutge d’on havien tret una imatge de Jesús crucificat i tan sols n’havien deixat l’empremta i la inscripció “Als qui passeu pel camí, a tots us és ben igual!”), com podia esperar vendre una cosa tan revolucionària com un frànkfurt a Oxford Street?  Era com voler vendre gelats al pol sud. No; la intenció era apostar-se davant d’un pub en un carreró fosc; i no un pub qualsevol, sinó el Fitzroy Tavern de Charlotte Street, ple com ou d’artistes famolencs que queien rodons de beure senzillament perquè estaven defallits, cada vespre entre les vuit i les deu, per falta d’una cosa tan humil com un frànkfurt. Allà era on havia d’anar!

Bocabadat i mancat de paraules enfront d’aquest llibre immens, atordidor. Nel mezzo del cammin dels collons di nostra vita mi ritrovai in…La dispersió més grandiosa i absoluta. I la devastació.

El fet de sentir-te i escoltar-te

Fantàstic en David Estrada al dinar d’ahir, dinar de divendres, 14 a taula. No parleu de televisió, sisplau, que jo no en sé res, no m’hi entretinc mai i el que faig, els vespres, és posar-me a llegir amb tota la calma del món i amb claror adequada, claror que il·lumini tan sols les paraules. Bravo, David. El silenci de l’entorn i un llapis a la mà. No puc dir el mateix que tu, David. El vespre d’ahir, per exemple, em vaig estar amb el partit de bàsquet del Barça, sempre me’ls miro, aquests partits, si puc. I mira que em cansa, en Rovirosa, eh, no et pensis. Però sempre poden més els records de quan amb la petita fórem assidus del Palau. Comença a fer temps, ja, de tot plegat i la veritat és que al final em vingueren les teves paraules de la tertúlia d’havent dinat i també el record de Joan Solà i la seva reverència pel Casalot de Dickens. El Casalot (Bleak House, 1853). Ben bé un parell d’hores m’hi vaig passar. Monument lingüístic de tots els registres de la traducció de Xavier Pàmies. Monument literari. Aquella fortuna, per exemple, deixada en herència i la discussió sobre com s’haurien d’administrar uns tals béns i com, de tant discutir, aquesta herència es dilapida i els seus beneficiaris queden reduïts a una condició miserable com si el fet que se’ls hagués deixat diners fos un crim monstruós pel qual haguessin de ser castigats. Testament reduït a lletra morta.

Estic segur que l’has llegit, David, aquest llibre immens. I que ho deus haver fet en anglès, com ha de ser, professor il·lustre. Perquè, després, el que ve és la sublim reflexió, sublim per a mi, clar, en relació a la justícia natural i la justícia legal (Equity and Law). La natural remet les qüestions a la legal, llegim, i la legal les torna a remetre a la natural; la justícia legal considera que no ho pot fer així, i la justícia natural considera que no ho pot fer aixà. Ni l’una ni l’altra no poden fer res si no s’hi persona el procurador ni l’advocat no compareix en nom d’A, i aquell altre procurador i aquell altre advocat no compareixen en nom de B. I així anar passant anys, i anar passant vides, i no acabant mai. I del procés, no ens en podem desentendre de cap de les maneres, senzillament perquè en som part, i n’hem de ser part tant si ens agrada com si no. I, a més a més, no serveix de res capficar-s’hi. En fi, David, un plaer com sempre, el fet de sentir-te i escoltar-te. A fora hi ha sempre massa soroll i rebombori. I també a les pantalles. I potser, administrat en dosis adients, aquest llibre estaria bé d’anar-lo llegint als instituts. ¿No t’ho sembla?

Universitat de la Resistència

El meu crític de referència és Bloom, Harold Bloom. (També Steiner, però per d’altres raons). I sembla ja del tot arribada l’era que ell anuncià l’any 94, que és quan publicà El Cànon Occidental que sempre miro de tenir present. L’era dels ordinadors, que deia ell, i de la realitat virtual i de l’hipertext i de twitter i companyia. I tot plegat combinant-se amb la televisió universal, pràcticament feta ja a mida de cadascú, i la Universitat del Ressentiment, bèsties despietades a punt de suprimir, si és que hores d’ara ja no l’han suprimit del tot, el cànon literari d’occident. Penso que caldria, potser, advocar per la Universitat de la Resistència. Devem ser pocs, ara mateix i tal com va tot, els disposats a resistir els embats de tot allò efímer, però tot i així. Universitat de la Resistència i llegir, o rellegir, Dickens i el seu Casalot (Bleak House) en la versió impecable de Xavier Pàmies, és clar. La veu d’Esther Summerson i les retòriques ironies dels capítols en què el narrador és anònim. Aquesta Esther -Bloom la identifica amb el mateix Dickens-, que constantment es menysprea perquè el seu trauma és universal. Un trauma que prové de la càrrega de no tenir pares. Universitat de la Resistència. Tard o d’hora tots estem condemnats a viure sense pares, diu Bloom. El trauma sempre es recorda cap endavant i potser és per aquesta raó que, en deslliurar-nos-en, sempre ens porta llàgrimes d’alegria i d’alleujament. No cal ser un sentimental per plorar sempre que plora Esther. Impossible no pensar que som en un laberint creat per nosaltres mateixos. Però una de les coses que demostra aquest Casalot és que si l’home ha creat un laberint és també ell mateix qui pot destruir-lo. Hores d’El Casalot. Hores de paciència i resistència. Que perduri. Plaer.

¿Que no hi ha principis?

Reprenc Dickens, El Casalot. La senyora Dedlock, capítol XVIII. Parlar com un infant. Entomar les coses com un infant. ¿Que hi ha aquell gran senyor que exigeix que se li reti homenatge? Molt bé, d’acord. Em costa menys retre-l’hi que no pas negar-l’hi i, si té res de bo per donar-me a canvi, estaré encantat d’acceptar-ho. I si l’endemà vaig en una altre indret i em trobo un individu del tot oposat a aquest gran senyor que he dit, faria exactament la mateixa cosa. I acceptaria, davant d’ell, mostrar-me també contrari a aquell a qui el dia abans havia retut homenatge. Considero que el meu deure, en aquesta societat, és ser agradós i que aquest, el de mostrar-se agradós, és també el deure de tothom en aquest món nostre. Però, ¿i els principis? ¿Que no hi ha principis? Doncs a fe que no ho sé pas, constestaria. No sé ni què entenem per aquest nom, ni on són, ni qui en té. Si vós en teniu i tal cosa us satisfà, me n’alegro i us en felicito de tot cor. Jo, però, no en sé res, de debò, perquè no sóc sinó com un infant, i ni els reclamo ni els vull. ¿Principis? Sí, d’acord, principis, penso després de tot. I la traducció de Xavier Pàmies, quina gran lliçó i quin gran plaer de la llengua.

És Pals, i no Palos

Del darrer Marginalia (Jordi Llovet) d’aquest curs que ara s’acaba i que com sempre tracta algun aspecte relacionat amb el Pickwick de Dickens:

Un altre crític, que devia conèixer bé la història literària del continent, escrivia el gener de 1837: “El Sr. Pickwick, de tanta anomenada, és un legítim successor de Don Quijote; en realitat, és el Don Quijote cockney del segle XIX, que, en comptes de portar una armadura de ferro, corre encabit en un bon abric de pells com els dels regidors, i, en comptes de llança i espasa, exhibeix uns poders de declamació amb els quals tira avant a batalles terribles contra el malfactor, l’opressor i l’innocent”.

I un article faceciós anomenat An Examination Paper: The Posthumous Papers of the Pickwick Club, escrit a Cambridge l’any 1872, proposava aquestes preguntes als estudiants de l’època per passar la “selectivitat”: “Digueu en quantes ocasions la novel·la especifica que el ‘noi gras’ no s’adorm, i en quines circumstàncies no corren ni el Sr. Pickwick ni el Sr. Weller, pare. Digueu de quines expressions, emprades en una avinentesa, podem deduir a quina velocitat màxima camina el Sr. Pickwick”. Avui no ho encertaria ni el millor estudiant d’aquella universitat. Ni de cap altra.

I feu cas del consell de Martí de Riquer: el Quijote, sencer cada anyada; el Pickwick, almenys un cop cada tres anys, de dalt a baix.

Ara toca el desert de cada estiu.

I, després, aquest correu de Jordi Bilbeny que acabo de rebre:

Avui dia encara tradueixen Pals per Palos!!!!!!!!!!!!!!!!!! I és que és de Pals d’on sortiren les naus i no de Palos!!!

Eduard Valentí Fiol, nació en Palos el 19 de enero de 1910 y murió en 1971. Era licenciado en filología clásica, y desde las aulas de la Universidad de Barcelona (UB) y de la Universidad Autónoma (UAB) dejó una huella imborrable en sus alumnos. Fue miembro numerario de la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes desde1968.

Paralelamente, tradujo clásicos griegos y latinos -como Cicerón, César, Lucrecio y Séneca-, para la Fundación Bernat Metge y, además, realizó estudios sobre literatura catalana contemporánea, dedicados, entre otros, a Joan Maragall y al movimiento modernista.

http://www.compartelibros.com/autor/eduard-valenti/1
 

L’oci ben aprofitat

Matí de Sant Esteve. Barcelona. Chesterton pensava que Pickwick destaca com l’únic llibre en què Dickens escrigué sobre ell mateix; I Història de dues ciutats com l’únic llibre en què Dickens es modificà un pèl ell mateix. Però que en conjunt cal estar convençuts que les unitats de Dickens, els seus elements primaris, no són les històries, sinó els personatges que afecten aquestes històries o, potser fins i tot amb més freqüència, els personatges que no afecten aquestes històries, aquells que sense ésser-hi hi són segurament més que els altres. Chesterton en sabia molt de Dickens i ara som en temps de Dickens, temps en què, si no saps ben bé què fer i tens la sensació d’avorrir-te, els Contes de Nadal, traduïts per Xavier Pàmies, són l’antídot contra el tedi. L’oci aprofitat. El NADAL anglosaxó que Dickens il·lustrà entre 1843 i 1848, un conte cada any. Cançó de Nadal en prosa, Les Campanes, El Grill de la Llar, La Batalla de la Vida, L’Home maleït que va pactar amb el seu Fantasma. Ara n’és el temps. I el plaer del català de Pàmies.