Quan era ric

31 anys, farà demà passat de la mort de Joan Oliver, també conegut amb el sobrenom de Pere Quart quan feia de poeta i fins i tot amb el de Joan Pendonista si es tractava de passar més desapercebut. I no és pas que tingui la intenció de repassar ara la seva trajectòria, prou ben estudiada d’altra banda per part de tots aquells que de veritat hi entenen, però sí d’esmentar un petit fragment que extrec de l’esplèndid Àlbum Joan Oliver que el PEN Català edità fa uns quants mesos i del qual la seva Presidenta, col·lega i amiga Carme Arenas acaba de fer-me obsequi tot dinant fa un parell de dies al magnífic Regulador de l’actual hotel Bagués. Grandiós plaer també, no cal dir-ho, de les més de 2 hores d’intensa conversa tan plena de gràcia i de bon humor que tant li agraeixo. Aquest petit fragment que dic aparegué l’any 1987 a Joan Oliver tal com raja i es tracta d’unes paraules adreçades a Xavier Borràs que deien així:

“Aleshores jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar perquè com que jo ni per viure, ni per casar-me, ni per a res, no necessitava cobrar, senzillament no cobrava, comprens? Perquè jo crec que l’home no ha vingut al món treballar, eh?, l’home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències, els sentiments, els sentits, el sexe, l’amor, l’amistat, l’esport, la contemplació de la meravella dels paisatges, els viatges, el coneixement d’altres terrenys, […]”.

D’altra banda, un Bloomsday més, avui. La jornada escrita a l’Ulisses, però també Els Morts, de Joyce gairebé sempre presents. Entre moltes altres coses seves que em fan pensar que segurament ja no estic al dia i que no sé segur, tampoc, si hores d’ara tinc ja gaires ganes d’estar-hi. Estar al dia. Ben mirat, ¿què vol dir, estar al dia? ¿I de què serveix?

Facin-se el favor

Record de les màquines d’escriure a través de Carles Sindreu i Pons (sí, amb aquesta copulativa entre el primer i el segon cognom que ja gairebé hem perdut del tot) i aquell seu La Klaxon i el Camí (1933) segons l’edició que Carme Arenas (i) Noguera, amb revisió lingüística d’Albert Benzekry i Arimon -que, per cert, me’n féu obsequi- publicà a AContravent aviat farà 8 anys: Panoràmica lateral d’un dancing-room. Les tecles, taules diminutes i rodones escalonades que permeten una perfecta visió del travesser de marcar espais, que és on comença la posta de ball.

I també, ja que hi som, confesso la meva flaca per les coses vagues i desdibuixades i em plau tot allò que no coneix un desenllaç previst i s’esmuny temps enllà amb una cama enlaire, o en l’aire, vés a saber.

No és sempre que podem fer allò que més ens agradaria i desitjaríem. Per exemple el vespre d’ahir que allò que tenia més ganes de fer no era sinó passar una estona al jardí de l’Ateneu Barcelonès i prendre la copa de xampany que oferien els amics que es presenten a les eleccions a la junta de l’entitat, just d’aquí dos dies, amb el nom d’Ordre i Aventura. I parlar-hi i fer-la petar. No va poder ser, però. Tenia classe en aquella mateixa hora i a 40 Km de distància. Sospir d’impaciència i confiança. I facin el favor, facin-se el favor, més ben dit, de votar-los.

¿Recordes els temps aquells que la millor manera d’entendre’s era no veure’s gaire?

El regal més valuós

La parella del fill gran arribà l’altre dia a la quarantena. Li vaig regalar El Món d’Ahir, Zweig, convençut, tal com li vaig fer saber, que aquell seria, al final de la jornada, el regal més valuós de tots els que hauria acabat rebent. Més valuós, sí. Exactament això. Ara bé, ¿qui havia de dir a un servidor que poques hores més tard, al sopar de 6 que esmentava ahir mateix, rebria la sorpresa de La Klaxon i el Camí, Carles Sindreu a cura de Carme Arenas, amiga, i aquest tresor immens de La Doma, Retaule dels Garriguencs? ¿Com t’ho fas, aleshores, per agrair-ho? Sindreu, mort precisament a La Garriga el 1974, de qui tampoc ja no es parla gairebé mai i amb prou feines si se’l té en compte! Enemics de les arracades, no deixem per això de reconèixer que hi ha l’oval d’orella que demana l’arracada, com hi ha nas que demana l’anella. Sí. Ja Màrius Lleget deixà dit que la cosa més seriosa que hi havia al món per a Sindreu no era sinó l’humor. El sentit de l’humor en aquest temps que la terra resseca ressona al nostre pas. I no es tracta pas de les fesomies còmiques de què parlava Bergson. Ni d’aquell ridícul de segons quines expressions del rostre, de segons quines deformitats produïdes per la naturalesa, que ens provoquen aquella rialla del tot equivocada. La comicitat és tota una altra cosa, segurament ben diversa del que suposa l’humor, sempre molt més subtil, entranyable, intel·ligent. Al capdavall, la lletjor no resulta pas més fàcil d’analitzar que la bellesa. Angúnia de parlar de l’esquelet propi. El metge se m’entreté amb la carrosseria i el mal que jo tinc és al xassís. En fi, que, a banda de la presència vostra, tantes i tantes mercès del més valuós de tots els regals.

Lliures de paràsits

Els egos, els egos desfermats, veritable capitalitat de la incertesa. Tot per a la vanitat del cos i de la butxaca i res per al pobre esperit. Tantes queixes envers els qui exerceixen la política mentre oblidem allò més bàsic i fonamental, és a dir, que són el fidel reflex de nosaltres mateixos, que els hem votat. Molt lleig tot plegat, i poc edificant. M’estimo més pensar en el final, en els llibres sense final, els que més m’agraden. Com el Dant, que acaba les tres parts de què es compon el seu poema amb la mateixa paraula estrelles, o estels. O en el mateix Quixot, en què qui acaba parlant no és sinó la ploma de l’escriptura, per a mi sola va néixer Don Quixot, i jo per a ell; ell va saber actuar i jo escriure. Sublim. I aquest altre final a La Consciència de Zeno (Svevo i la fantàstica traducció de Carme Arenas). La vida humana com a malaltia i la naturalesa contaminada de l’home. Hi haurà una explosió, llegim, una explosió enorme que ningú no sentirà i la terra, retornada a la forma de nebulosa, errarà en els cels, lliure de paràsits i de malalties. Punt final.

Sinó que hi ha, encara, la manera com Thomas Mann es nega al fet que puguem saber si aquell Castorp de La Muntanya Màgica, al final, es mor o se salva. Som transportats de sobte al centre d’una batalla de la Gran Guerra i ell, Castorp, el veiem tan sols uns instants al mig del fang i dels projectils que xiulen per damunt del seu cap. I res més que aquest Adéu…, tant si vius com si caus!…Sincerament, deixem la qüestió oberta sense gaires preocupacions: en aquelles aventures de la carn i de l’esperit que van accentuar la teva simplesa, vas aconseguir de sobreviure-hi en esperit com amb prou feines podràs sobreviure en la carn: Vas tenir moments en què, ple d’intuïcions i sempre “governant”, de la mort i de la luxúria et va sorgir un somni d’amor. En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿s’hi elevarà també alguna vegada l’amor de veritat?  Perquè és justament aquesta, i no cap altra, la gran qüestió, i la pregunta més grossa.

Caragol treu banya

Paraules de Carme Arenas, presidenta del PEN Català. Defensar els drets lingüístics, la llibertat d’expressió, el coneixement mutu de les literatures a través, si cal, de la traducció. Tot això, i més coses encara, és el que defensa el PEN, tant al món com aquí casa mateix. I en general els governs hi donen suport. En general perquè a casa nostra no és pas així. Aquí el que tenim és inanició. No som cap prioritat i més aviat la sensació és que fem nosa. La cultura, l’escrita si més no, fa nosa i el fet de no tenir un estat és un problema, segurament el problema. I les grans paraules del conseller Mascarell han quedat tan sols en això, en paraules sense cap resultat pràctic. Presumpció de protagonisme de les institucions que fan la competència a la societat civil que és qui hauria de fer allò que sap fer. Mascarell presumit i a la recerca d’aplaudiments que no haurien pas de correspondre-li en una societat normal ara que comença la metralladora comercial nadalenca de cada any, i com més va més, i de la solidaritat gairebé imposada, apegalosa i no gens discreta, que és l’únic que hauria de ser. Tanta inanitat. Caragol treu banya, puja a la muntanya…

L’ofici més bonic del món

Per damunt de tot, aquests darrers 34 anys m’ho he passat la mar de bé. És una sort que la teva vida conflueixi amb la teva feina. He anat sempre a classe a passar-m’ho bé. No he fet mai cas de cap llei educativa ni de cap criteri d’avaluació. No exagero si dic que he procurat anar sempre per lliure. I amb tota la discreció del món, això sí. Les lliçons corresponents, la paraula, el prec d’atenció i de prendre notes, pissarra, guix, lectura en veu alta. Mirant de transmetre passió, sobretot. I contra el desprestigi creixent i imperant en relació a l’ortografia i la gramàtica. He conegut tan sols 4 centres, però principalment 2. L’INS Sant Just i Els Tres Turons d’Arenys de Mar, el meu poble. Hi ha hagut també un parell de cursos en una privada de Barcelona i un sol curs en comissió de serveis a l’INS Montjuïc, també de Barcelona, d’on encara conservo l’amistat d’Alfred Sargatal i de Carme Arenas, benvolguts. No compto els cursos impartits al CETT, eren d’Història i de Geografia turística, tot i que els recordo, així com també recordo col·legues i estudiants. El millor ofici del món, sens dubte. El més bonic. No té preu veure les cares entre il·lusionades, disposades, abstretes, inquietes, atentes, desconfiades i també estranyades dels adolescents davant teu. La llengua del país i la literatura que en la llengua que sigui és sempre universal. Bé. Tants i tants records. I queda l’agraïment, ara. Envers tothom. Gràcies a Déu i gràcies a tots aquells amb qui hem rigut i també gràcies a tots aquells amb qui no ens hem acabat d’entendre ni d’avenir. Aquest és un ofici pensat per fer el bé. El bé de la transmissió del saber acumulat al llarg de la història i el bé d’esperar que hi hagi qui reculli el testimoni i eixampli coneixements que després caldrà igualment transmetre als qui vinguin més endavant. Generació rere generació. La continuïtat. I no oblidem mai que perquè tot pugui funcionar cal partir de la premissa que educar és reprimir. I que no tot està permès. I que, de drets, d’entrada no se’n tenen i que en tot cas s’han de conquerir a partir del compliment dels deures. I contra el tuteig universal i l’igualitarisme. Qui compleix no és igual que el qui no compleix. I és veritat que educar és també seduir, és clar. Seduir, commoure i convèncer. Mal m’està dir-ho potser, però és així que sempre he procurat funcionar. I amb els cognoms, que són el més important que tenim. Sense cognoms no hi ha nom. No som els papàs dels nostres alumnes. Disciplina, valoració de l’estudi esforçat, la memòria i la imaginació, el fet de disposar de temps per llegir i per recordar les lliçons i refrescar-les. Coses totes elles que, dites avui, semblen d’un altre món, però que els de la meva generació tinguérem. ¿Què ha passat? Es troben a faltar, totes aquestes coses als centres. Si més no, als públics. I el que mentrestant ha proliferat ha estat la rutina burocràtica i de reunions que no porten en general enlloc. Tant de temps perdut. I aquest insuportable argot pedagògic que no em ve de gust ara recordar. És el que deixo enrere amb menys recança. De fet, el deixo enrere sense cap recança. Un dia s’implantà la vulgaritat. Potser perquè la carta que més juga a favor seu, a favor de la vulgaritat, és que resulta tan fàcil i tan còmoda. I en aquest país, des de mitjan anys 80, ho hem volgut tot fàcil i còmode. I així som on som. Però bé. Hi ha un dia que tot comença i un altre que tot s’acaba. Hi ha un final per a tot. I avui s’esdevé el meu. El meu final de fer classes que em prenc tan sols com un canvi de terç i sense cap escarafall. Me’l prenc com una conquesta de més temps per llegir i escriure. I per a tot allò que calgui i faci falta. Que la feina no ens l’acabarem pas. Amén.