El xantatge

Solidaritat. Has de ser solidari. És a dir, unit a d’altres per una comunitat d’interessos i responsabilitats. En la lluita contra la pobresa, per exemple. O el que sigui. Contra el canvi climàtic, posem per cas, com si servidor pogués fer res per lluitar contra el clima, que sempre ha fet i farà el que vulgui. Exactament igual que la natura. I és que sempre és com una obligació que t’arriba des de fora. No saben qui ets ni què penses ni què fas. I no pares de rebre sol·licituds, gairebé ordres, d’aquesta mena. No puc més. I generalment no me’n refio. La solidaritat no em sembla cap virtut. La caritat, sí. Però és que, a més, ningú no té perquè saber de quina manera ajudes els altres ni tampoc què fan els altres per ajudar-te a tu si es dóna el cas. No, no és cap virtut, la solidaritat. Més aviat és una forma de vanitat. Que se’t vegi que col·labores en això o en allò altre. Ben estarrufat, aleshores. La caritat, no. La caritat és invisible, discreta, queda sempre dintre teu. Vull dir que no és cap cosa pública. Per això mateix és justament una virtut. La tercera, després de la fe i l’esperança. Tinc aquesta nota presa de l’immens En aquesta part del Món, de Guillem Simó que sempre tinc present. És una nota del dietari corresponent al 9 de gener de 1992: …”L’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat”.

Llaminadures

Tendència cada cop més accentuada envers la caritat. Santedat secreta i sospitosa, sense gens d’esplendor, i que hauria de reprimir. En el fons, llaminadures, llepolies per a la consciència. Perquè quedi tranquil·la, pobreta. Hi ha, per exemple, aquesta persona, ja gairebé provecta, que va tot el dia atrafegat amunt i avall de la riera. Entre d’altres coses, l’Ajuntament li deu una quantitat considerable de cèntims, que de manera inexorable li fan falta per poder viure, i no hi ha manera que els hi faci efectius. Ho passa malament, aquesta persona, i la caritat que dic no consisteix pas a facilitar-li pecúnia sinó senzillament a admetre conversar-hi cada cop que t’atura pel carrer o et troba en una terrassa qualsevol fent el cafè. Vida i miracles, sempre en té alguna a punt per dir, rialler com és tot i tenir la dona malalta al llit i haver d’ocupar-se de fills i néts, que no els falti aquell poc d’aliment necessari, i l’escola, esclar. Tot el dia amunt i avall i no hi ha manera de fer-hi res per solucionar el problema greu que té, tan sols aquests 10 minuts gairebé quotidians d’intercanvi de paraules, que no sigui dit que no te l’escoltes. Perquè la veritat és que, després, a casa, entre les teves coses, gairebé ja totes elles no deixen de ser pures dèries i manies, ni tan sols hi penses, en aquesta persona. La consciència potser ja en té prou amb el minso autoengany de la llaminadura que no soluciona res. ¿Caritat, dius?