Menys que gens

Sensació que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

La Xina m’importa un rave

Ja fa 12 o 14 anys que Jordi Llovet ho digué a la seva ressenya sobre How to Read and Why (Com llegir i per què), de Harold Bloom. Aviat tindrem més llegat xinès o tibetà, a Catalunya, que no llegat literari de la nostra Europa. I encara sort de tota la feina i de tot el que ha deixat el ja enyorat Jaume Vallcorba (QDEP) malgrat que, tal com ell mateix reconeixia, els llibres de Quaderns Crema cada cop es venen menys i de llegir-los, per tant, més val no dir-ne gaire res més. També a mi la Xina m’importa un rave. I el Tíbet, un de més gros. Maleïdes modes antieurocentristes i falsament cosmopolites. Llegir els nostres i els vostres clàssics (els de casa i els d’arreu). D’això es tracta o s’hauria de tractar. Si més no els pocs eremites-estudiants que deuen quedar hores d’ara. I no pas per informació -massa exagerada i alarmista, massa interessada i tergiversada i subvencionada. Ni tampoc per coneixement, no. Sinó pel pur gaudi i perquè retornar-hi (als clàssics del canon que mai no passen de moda ni deixen de ser actuals) és la lliçó moral, cultural i política que sembla bandejada vés a saber si de manera ja irremeiable. No tanta informació, doncs, ni coneixements tan relatius (i relativistes). I més saviesa. Més discreció.