Més breu que la d’una papallona

Aquell poc de calma, de relax i d’assossec que em fa falta enmig de tanta actualitat i de tant de xivarri amb els afers de la política. M’hi ajuda aquest dematí la nota que trobo als Diaris de John Cheever, que es va morir el 18 de juny del 1982, just ara acaba de fer 35 anys. Un món, el seu, ple d’ambigüitats i d’emocions que l’arrossegaven moltes vegades per viaranys ben diversos els uns dels altres. Estimava la família i al mateix temps se sentia extremament sol; s’odiava a causa de l’afecció a la beguda, però en va dependre durant gairebé tota la vida; la incongruència dels impulsos eròtics i el conformisme social significava en ell, per un cantó, una desviació que considerava part de la riquesa de la vida i, per l’altre, una contradicció que amenaçava de destruir-lo. Ell, John Cheever, que, a més, pensava que estimar els fills significa en part renunciar-hi, que fumava com un carreter i era molt de missa i afirmava ser també molt del present com a substància, essència i nucli de la seva utilitat. I, bé, és aquesta la nota de la calma i el relax que deia: “Interrogar-se constantment sobre els impulsos sexuals propis em sembla autodestructiu. Hom pot sentir-se excitat, entre d’altres coses, en veure una fulla de grèvol, un pomer ple de pomes, un cardenal mascle en ple dematí de primavera. Hem de pensar que els genitals, tot i que profundament arrelats a la vida eròtica i sentimental de cadascú, solen ser força irresponsables. La seva discreció, higiene i gratificació depenen de nosaltres. I, si no fos per la nostra sensatesa, la seva vida seria més breu que la d’una papallona”. Cheever havia nascut el 1912 a Quincy, Massachusetts, i va ser conegut també com a Txékhov dels suburbis.

¿Per què et fa pena aquesta cel·la?

Llegeixo l’entrevista que VilaWeb ha fet a l’exdiplomàtic britànic Shaun Riordan en què aquesta persona afirma coses que em semblen de calaix. Per ser independents, la primera cosa és comportar-nos com un país independent i no pas fent el numeret d’ahir a Madrid davant l’Audiència Nacional d’Espanya i les declaracions posteriors de l’interfecte. Tot molt petit, massa petit. Riordan també proposa, en aquesta entrevista, que Catalunya ajudi Kossove en matèria turística. Perquè aquí Espanya no podria fer-hi res atès que no reconeix aquest país balcànic. I que, aleshores, Europa, que està molt enfadada amb Espanya precisament per aquest fet del no reconeixement de Kossove, ho trobaria fantàstic. Convé sempre ser part de la solució dels problemes que té la gent perquè t’escoltin. I no pas part del problema. Sí, senyor. El problema d’aquesta mena de presó on som, aquesta cel·la. I el cas és que hi ha remei per a tot. Segueixo ara, en aquest sentit, l’anotació de Pavese el 6 de maig del 1938. Pensa que aquesta és l’última nit que passes a la presó. Respires, et mires la cel·la on ets, t’entendreixes amb els murs que et tenallen, amb les reixes, amb la claror més que escassa que es filtra per la finestra…¿Per què et fa pena aquesta cel·la? ¿Saps per què? Doncs perquè s’ha convertit en una cosa teva i t’hi has acostumat. Ara bé, si de sobte et diuen que tot ha estat un error, que no en sortiràs demà, que t’hi quedaràs vés a saber fins quan, ¿conservaries encara aquesta calma que sembla que ostentes? ¿O més aviat et dedicaries a trobar-hi remei i a posar-lo en pràctica i complir-lo d’una vegada per totes?

La moda de les pèrdues

Sobretot que el fet de llegir no ens faci perdre el fet d’escriure. Aquest desig. Les modes. La moda de les pèrdues. De sobte, sembla que es posi de moda dir i fer saber que ja no llegim tant com solíem. Ens hem de guanyar la vida, d’acord. I anem justos de temps i un servidor que no s’ho acaba de creure. La teva vida, la vida de tots plegats, és als llibres i a les paraules i les imatges que desprenen de nosaltres mateixos. Fora dels llibres el que hi ha és la intempèrie i la degradació. Som també com ens veuen els altres i la cosa segurament hauria de ser al revés: que el fet d’escriure no ens faci perdre el bell costum (vici si vols) de llegir. ¿Com vols entendre, si no, el present que ens toca viure? Diràs, potser, que de les coses ja apreses i de l’experiència que tens (sempre incompleta) de la humana manera de ser. Potser. No tinc temps, dius. Però, ¿i el plaer de la calma i de la paciència? ¿Que potser no avançaria el món amb més calma i amb més paciència? ¿On vas tan de pressa si no vas enlloc? Veure-les venir i després, si per cas, actuar. Un poc més d’impassibilitat, d’ataràxia. I el fet és que no hi ha edat que hi valgui i que la relectura és més important que la mateixa lectura. El Petit Príncep, posem per cas, és ara un llibret molt més bo que no pas les primeres vegades que el vas llegir fa ja tants i tants anys. No sóc cap herba -havia respost suaument la flor. Ah! Perdona… -No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d’aire.

O jo què sé, els mateixos moralistes francesos, Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, i també Joubert i fins i tot Chamfort i Renard, són segurament ara més actuals que mai i parlen de tu i de nosaltres fins al punt de fer-te entendre i acceptar que tot depèn de l’educació i l’ensenyament que rebem en cada etapa de la nostra formació. Una formació que no s’acaba mai. I també dels models, depèn, d’uns models que tantes vegades resulten falsos i amb peus de fang. I de la premsa, es clar, sobretot de certa premsa de tertúlia de massa interessos espuris i de massa tergiversacions anorreadores i que no s’estan de declarar ideal això o allò altre. Entabanadors de mena que pretenen passar per científics, pobrets, però la ciència per ella mateixa només pot ser preceptiva i no pas exemplar. La ciència és regla i no model, assegurà Joubert, Joseph Joubert. Vull dir que no és pas veritat que no tinguis temps de llegir. Digues, si per cas, que ja no et dóna la gana. I que per tu faràs.

Els somnis i la vida

Calma. Ataràxia. Tot s’està aclarint. És Espanya qui promou tot això que passa a Sants. I diu que hi envien la seva mateixa policia, a més. No hi podem caure de quatre grapes. Suposo que ho sap el President i ho sap el conseller i també el batlle de la ciutat. També el director Manel Prat ho devia saber. L’ancestral Espanya ha perdut aquestes darreres eleccions a Catalunya. I ara, mira, força més de 100.000€ de despesa extra. Failangisme.

Veig El Color dels Diners, mentrestrant. (The Color of Money, Scorsese, 1986). Seqüela d’El Buscavides (The Hustler, 1961), de Rossen. Newman 25 anys després. Newman i Cruise i Mary Elisabeth Mastrantonio. També Turturro. Segurament el billar és el de menys. La carambola és la disfressa d’enfrontament generacional. Una cosa són els somnis i l’altra, ben diferent, la vida de veritat. Aquesta educació que serveix també de redempció per al qui ha fet de mentor del jove aprenent. Are you a hustler? Inexperiència de la joventut i murrieria d’aquella edat prop ja de ser provecta. 25 anys després, Eddie Felson encara ho intenta. Per poder guanyar, primer s’ha de perdre. Per bo que siguis. It’s in the way that you use it (Clapton a la banda sonora). I calma, molt calma.