Sedentari

I sí, m’he anat tornant sedentari. Un sedentari és un que seu, és clar. I sec i faig de tele-espectador, Sempre de pel·lícules ja vistes, pràcticament mai cap de les actuals. Enguany, a més, com que no hi haurà viatges, no em mouré d’aquí. Si de cas, em farà falta fer-ho, això de viatjar, de manera sedentària. A través de records, de pel·lícules i també de lectures. Recordo Corfú ara mateix i com de content vaig estar de poder ser-hi. Aquells creuers de la companyia Holland America en què sempre tenia clients de qui havia de tenir cura. Molt content de ser a Corfú, vaig estar. Ara ja fa uns quants anys, però és com si em veiés avui mateix assegut a la terrassa d’un bar a tocar de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on m’estava. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Vaig pensar en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, aquell plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú apareix també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. I fou aquí que la bella Nausicaa el descobrí, la senyoreta Nausicaa que deia Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis, que acollí Ulisses a Palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú el té desat, aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que tenia pensat visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. En fi, el goig de Corfú que té desat també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tenia just davant meu, no. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman en l’arquitectura de l’illa, si més no en algun dels barris de la capital. S’hi respira bé, a Corfú, pensava. Però l’escala durà amb prou feines 9 hores i la veritat és que 9 hores no donen pas per a gaire.

Al campanar de la parròquia, toquen les 7 del vespre d’aquest divendres 15 de maig. La noia de fer feines se n’acaba d’anar. Tot net polit, doncs. Em posaré a veure, un cop més, La Balada de Cable Hogue, Sam Peckinpah, 1970. Sedentari.

Quan la nau queda buida

Corfú. Veig que no fondegem al moll i que hi haurà motonaus. M’emprenya i m’incomoda això de les motonaus. Passo tot el matí feinejant. Hi ha també catalans incauts que no saben llengües i que es queixen perquè no s’han assabentat del canvi horari. I mira que estaven avisats: a Grècia és una hora més. Bé, què hi farem, pobrets! Després, la sensació de llibertat quan la nau queda buida i tot queda a disposició dels qui ens quedem a dintre. Bon bany a la piscina. Dinar plàcid. Cap a les 2, decideixo que deu ser un bon moment per baixar en terra. L’encerto. La motonau només per a mi. Al port al cap de 7 minuts. M’arribo fins a l’Esplanada, l’antic camp de maniobres militars del temps de Napoleó. Palmeres i eucaliptus. La vegetació de Corfú. ¿Quan disposaré de temps per recórrer a pler tota l’illa? Mai no he passat de l’Aquíleio i del record d’Elisabet emperadriu, tan guapa i tan desgraciada. Veig, també, la mole del vell fortí, antiga ciutadella. M’assec en un cafè. I penso, un cop més, en Homer i Ulisses, ficció o realitat, tant se val. La nimfa Calipso, Nausicaa dels braços blancs i el seu pare bondadós Alcínous i els preparatius per a la tornada definitiva a Ítaca, obstacles i entrebancs fins a la fita desitjada. Penso també en la família Durrell, tan atractiva, i en els dos germans escriptors. L’impacte que fou, els primers anys universitaris, el Quartet d’Alexandria, que no sé, però, si llegit avui aguantaria el pas del temps. Arribo fins aquí. Un grup espantós de français moyens acaba d’asseure’s, per dir-ho d’alguna manera, just al costat d’on sóc. Soroll, xivarri, mal gust i mala educació. Constatació que França no està tampoc exempta de xusma. Aquests són de Nantes, es veu. O dels voltants. M’afanyo a anar-me’n.