El JO

¿Què és el JO? Un home surt a la finestra, tal com faig de vegades al balcó d’aquest quart, per veure i observar els passavolants. Si un servidor passa per allí, ¿puc dir que s’ha posat allà per veure’m? No, perquè no pensa en mi en particular. Però qui estima algú per la seva bellesa, ¿pot dir que l’estima a ell? No, perquè la verola que matarà la bellesa sense matar la persona farà que el deixi d’estimar.

¿I si m’estimen pel meu judici, per la meva memòria, m’estimen de debò? ¿A mi? No, perquè puc perdre aquestes qualitats sense perdre’m jo mateix. ¿On és, doncs, aquest jo, si no es troba ni en el cos ni en l’ànima?, ¿i com es pot estimar el cos o l’ànima, sinó per aquestes qualitats, que no són allò que constitueix el jo, perquè són efímeres? Perquè, ¿estimaríem la substància de l’ànima d’una persona en abstracte, tant se val les qualitats que pugui tenir? No es pot, i a més seria injust. No estimem ningú, doncs, sinó les qualitats.

No ens burlem més, per tant, dels qui es fan honorar pels seus càrrecs i oficis, ja que no estimen ningú sinó és per les qualitats que (aquest ningú?) ha manllevat. (Pascal en estat pur, si no fos que aquest últim sinó em fa anar un poc de bòlit).

D’Herodes a Pilat

Quarts de 7 d’aquesta tarda, ja. Dia pràcticament desaprofitat. Sense ganes de res. M’adono, però, de la sobreabundància de referències a Zygmunt Bauman, filòsof polonès que es va morir ahir a 91 anys d’edat. No sabria què dir-ne perquè amb prou feines si n’he llegit alguna petita recopilació de pensaments. Com per exemple aquest: “Els nostres pares fundadors creien en un cos comú de coneixements. Tots disponibles i obligatoris per a la gent educada. Ara, en canvi, pots ser un gran expert en un tema determinat i un complet ignorant en un altre.” Sé, també, que fou ell qui encunyà aquest adjectiu, líquida, com a definitori d’aquesta societat on vivim. Societat líquida. Poc consistent. No sé si mai han existit societats d’una altra mena, però. Valdria la pena que de tant en tant repasséssim un poc la Història. I, pel que fa al pensament transcrit, recordo que ja Pascal, que em prenc precisament com un dels nostres més grandiosos pares fundadors, deixà escrit en aquell segle XVII del Barroc que més val saber alguna cosa de tot, que no pas saber-ho tot d’una sola cosa. Vull dir que en sé molt poca cosa, gairebé res, però no estic gens segur que Bauman i el seu pensament hagi tingut, o hagi encara de tenir, una influència gaire decisiva ni determinant a l’hora de fer entendre per què hores d’ara continuem anant tant encara d’Herodes a Pilat. O de rodes a pilans (o pilars), tal com Mercè Rodoreda posa en boca d’aquell seu personatge del conte “En el Tren”.

Una posició al món, o a la vida

Persones que fan pont. No pas els comerciants, per cert, però el carrer presenta avui l’aspecte de dia festiu. No hi ha classe, i això sol ja vol dir molta cosa. Has de mirar, però, de fer-te una posició a la vida. Chamfort (1741-1794), que, com Pascal, era de Clarmont d’Alvèrnia, pensava que un filòsof considera allò que en diem una posició al món el mateix que els Tàrtars pensaven de les ciutats, és a dir, que són com una presó. Tot plegat un cercle on les idees s’estrenyen i es concentren tot despullant l’ànima i l’esperit de tota extensió i desenvolupament. No són pas paraules meves, però vés a saber si no deu ser cert que la persona que ostenta una gran posició al món no es deu trobar en una presó encara més grossa i més ornada. En canvi, aquell que no disposa sinó d’una posició petita el que li passa és que s’està com en un calabós. Chamfort, en aquest dia que per a molts és dia de pont (quin mot!): L’home sense posició és l’únic que és lliure, sempre, esclar, que visqui amb comoditat o, si més no, que no tingui cap dependència dels altres. Cap bé no és superior a la llibertat. I més, encara, si mirem d’equilibrar un poc l’orgull amb la modèstia i la discreció. I ara ja gairebé dos segles i mig han passat des que aquestes paraules de Chamfort foren escrites. Quina època, aquesta nostra!

Net com una patena

Cel ras avui, net com una patena aquí a Vulcània, on ara justament som. Al peu mateix del Puy de Dome. Des de les 10 fins a les 3. Encara falten 2 hores i no puc pas dir que m’interessi gaire ni gens, sinó que a causa d’aquesta feina he de fer veure tot el contrari, és a dir que m’entusiasma. Atraccions i atraccions, demostracions, explosions, la terra en còlera, els diables dels volcans, la màquina terra, globus aerostàtic. Les petjades dels dinosaures, volcans sagrats. Totes aquestes coses. La feina és la feina, però. En espera, això sí, de l’horabaixa de Vichy, que segur que serà una cosa del tot diversa. I en tot cas el consol d’aquestes nits de Clarmont i la corresponent petita dosi de Pascal. Net com una patena, també.

Raó, justícia

Temps en què hauríem de llegir molt més Pascal i els seus Pensaments imprescindibles. I tenir-los sempre presents. Com per exemple aquell moment que diu que Montaigne estava equivocat. Els costums no són ni raonables ni justos. Un costum, diu, només s’ha d’observar perquè és un costum. El que passa és que allò que anomenem poble el segueix per l’única raó que creu que és just. Si no, no l’observaria; per més costum que fos. Ningú no vol sotmetre’s a res que no sigui la raó i la justícia. Caram! El costum, sense la raó ni la justícia, passaria per tirania. Caram! I esclar que aquest imperi de la raó i la justícia no és pas gens més tirànic que el del gaudi i el passar-s’ho bé. Costums, principis naturals de l’home. I lleis establertes que ens incomoden. Som en aquest punt. I Pascal s’imaginava Plató i Aristòtil amb aquelles peces de roba tan grosses i tan pedants. Ells, que eren gent com cal i com tots els altres i que reien amb els seus amics. I que, quan es divertien i s’ho passaven bé fent les seves Lleis i la seva Política i els seus Diàlegs, ho devien fer tot jugant. I que aquesta devia ser la part menys filosòfica i menys seriosa de la seva vida. Perquè la més més filosòfica segur que fou, com tothom, el fet de viure simplement i tranquil·la. Escriure de política, al capdavall, és com tractar de regular un hospital de folls. Folls que es creuen reis i, àdhuc, emperadors. Sempre és prudent mirar que facin el mínim mal possible.