Menys que gens

Sensació que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Patates d’aquelles braves

Minoria absoluta de lectors. Un llibre, la influència dels llibres, és ben cert que depèn sempre i en tot cas de la qualitat dels lectors. Personalment, els llibres m’estimo més tenir-los a casa i poder, així, si em convé, escriure-hi als marges i subratllar-ne les frases i els mots que més em plaguin. Tret que de tant en tant te’n regalin algun, tenen un cost, els llibres, esclar. La veritat és, però, que no sempre tenen un preu i que, amb crisi o sense, hi ha llocs on són exactament a l’abast de tothom que els vulgui llegir. A les Biblioteques públiques hi ha a disposició tots els llibres, diaris revistes, i també tota la música i tot el cine que vulguis. I sense pagar. De franc. Exactament igual de franc que el fet d’estimar i del que en diem practicar l’amor físic. Sense dispendi econòmic. El que passa, ja ho sabem, és que aquest no és pas el problema. Ni amb crisi ni sense. Repasso titulars de premsa, aquest dematí, i me’n trobo un que diu que són molt més, segurament majoria absoluta, aquells a qui no els fa res de pagar amb tota l’alegria del món una ració de patates, d’aquelles braves, que no pas els disposats a fer-se amb un bon llibre. Ni que sigui regalat.

Espais de silenci

No he estat mai d’anar a les biblioteques. Ni abans ni ara que estan ja totes tecnològicament informatitzades. Ni a llegir, ni a estudiar, ni a fer-hi cap mena de deures ni consultes. Sempre he procurat comprar-me els llibres, diaris i revistes i tot el material que m’ha semblat necessitar i he tingut, a més, la sort de disposar, també sempre, de prou espai solitari per llegir i estudiar a les cases on he viscut. Em sembla fantàstic, però, que n’hi hagi, de biblioteques, i com més millor. Espais de silenci i de recolliment, de civilització. Sinó que ara em ve a les mans aquesta cita de Valentí Puig que em sembla més certa que mai. És dubtós que cap campanya de foment de la lectura pugui donar fruit, però sobretot el que no és de cap manera imprescindible és convertir les biblioteques en guarderies infantils, llars d’infants i adolescents. I que potser la literatura sigui l’única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i al mateix temps en contra.