Fallida existencial

Vigília de Nadal. Bon Nadal. El pensament també en aquestes persones, bones persones, que no podran passar-lo a casa seu i amb la família de cadascú. Lliure arbitri de la Justícia d’aquest Regne d’Espanya dels nostres pecats. Perquè ara, precisament, en aquesta mateixa vigília en què som apareix la notícia que el senyor Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. A poc a poc, per tant, van intervenint-ho tot. Talment com si fossin a prop d’una fallida àdhuc existencial. Tot de convencions i falsedats que aquesta mena de persones s’inventen per poder castigar i menystenir i subjugar la diversitat sota l’aparença de la paraula justícia, que en tots aquests casos no és sinó el sobrenom que ells mateixos atorguen al que en realitat és odi i, moltes vegades, crim. Estat de Dret, diuen encabat. Per l’amor de Déu. No jutgeu, i no sereu jutjats, llegim a la Bíblia. Estaria la mar de bé que s’ho apliquessin. I més encara en dates com aquestes.

Quina patuleia

Una de les mans damunt la Bíblia oberta. Alguns consideraren anacrònic, cosa del passat, al marge del temps que vivim, aquest gest de Rajoy l’altre dia quan jurà el compliment del càrrec de president del govern d’Espanya. A mi, en canvi, aquesta imatge que dic em va plaure. I això que, no cal ni dir-ho, aquesta persona no és pas que sigui cap sant de la meva devoció. Però, ¿per què ha de ser mal vist l’acte de jurar o prometre el càrrec que se t’encomana amb una mà damunt la Bíblia?  ¿Què té de dolent el Llibre de tots els Llibres? Quina patuleia, aquesta. Una més de tantes coses que ens hauríem de fer mirar, totes ben mirades i analitzades, per sortir d’aquest pedregar! I que diguin el que vulguin, i que s’escandalitzin tant com els plagui que i es rompin totes les vestidures. Llegeixo la saviesa continguda a l’Apologia de Ramon Sibiuda: no hi ha cap ànima tan aspra que no se senti imbuïda d’alguna reverència en considerar la grandesa ombrívola de les nostres esglésies, la diversitat dels ornaments i l’ordre de les nostres cerimònies, i en sentir el so devot dels nostres orgues i l’harmonia pausada i espiritual de les nostres veus. Cap ànima tan aspra, no hi ha. I no cal que siguis creient per admetre que tot el que som (ben poca cosa, per cert), i l’explicació d’on venim, tot això i no cap altra cosa, és el viu continent d’aquest Llibre de tots els Llibres. No l’ignoris, no te n’amaguis i no tinguis por d’expressar-ho, ànima aspra.

Esperit terrestre

Maquinacions. Les esglésies no són encara del tot desertes, però la sensació és que no falta gaire perquè aquí, entre nosaltres, tal cosa acabi arribant. Esglésies desertes. Al record, aquell temps que cada diumenge, des de les 7 fins a les 12, hi havia missa cada hora. I les lectures corresponents i les homilies, unes més encertades i interessants que d’altres. I eren plenes, les esglésies, i voldria pensar que no només pel temor de caure en pecat si no hi anaves. Deure dominical. Vingué després la possibilitat, per si diumenge no et fos possible, d’anar-hi dissabtes al vespre. I amb això potser la cosa començà a espatllar-se. Ara només hi ha la missa d’11 als frares i la de 12 a la parròquia. Misses més aviat endiumenjades amb tot el que tal cosa significa. No hi ha relleu generacional, a més. Als joves, què els expliques de tot això. Viaranys i turons plens de runners i ciclistes, la mar de ben equipats, tot ben lluent, com a nova devoció festiva. Ja fa temps, d’altra banda, que a les escoles no es llegeix ni un bri de la Bíblia, ni de l’Antic ni del Nou Testament. Res. Res de res. I així, igualment, ja gairebé ningú no sap res de res.

Tòfol Serra deia, en aquest sentit, que no cal que la Bíblia digui que ningú no va veure Déu. Esclar que ningú no va veure’l, ningú no l’ha vist. El desig de veure Déu podria tractar-se de set humana, però segurament és millor continuar assedegat que no pas mancat de set, oi? A banda que no és gens clar que la condició de l’home canviés gaire si li fos atorgat i concedit de veure Déu. La insatisfacció radical i permanent no variaria gens ni mica. A més, fixin-s’hi, ¿de què serviren els miracles narrats als Evangelis? Al contrari, com més miracles de Jesús (el Fill que els jueus no acceptaren ni accepten encara), més odi concità entre el poble, sempre el poble. Llàtzer ressuscità, sí, però immediatament es convertí en un perseguit. L’esperit terrestre refusa de sempre els prodigis a la mínima sospita que vénen del cel. Deu ser que aquest esperit terrestre que dic desitja tan sols que ella (la Terra) li brindi o proporcioni de franc satisfaccions grolleres: una pluja de guatlles, posem per cas. I sense que ni tan sols li faci falta donar-ne les gràcies.

Pleonasme

No sé si Madame Bovary hagués llegit Madame Bovary no s’hauria deixat estar de tantes fantasies. No ho sé. Com és sabut, aquest és un llibre que en teoria acaba malament, de fet com tot a la vida, i no cal pas ser pessimista per adonar-se’n. Ser pessimistes en relació a les coses del món i de la vida en general és un pleonasme, una redundància, és a dir, consisteix a anticipar allò que efectivament passarà. L’important segurament és ser-ne conscients. Emma Bovary potser no era pessimista -ni tan sols hi devia pensar, pobreta- i potser per això mateix li passà el que li passà. Flaiano deia que els llibres veritablement immorals són els que pinten la vida de color de rosa, no pas els que en retraten els errors i els excessos. No hi ha pitjor pornografia que la sentimental, l’obscena expansió dels sentiments. Vacuïtat que només pot atreure i seduir a primera vista. No sé estar-me de dir, d’altra banda, fins a quin punt m’arriben a l’ànima certes expressions de monsieur Ibrahim i les Flors de l’Alcorà (2003) -entranyable Omar Sharif que veig justament ara que ens ha deixat. Ho diu el meu Alcorà (o la meva Bíblia). Espurnes de saviesa. El més fosc i el més obscur, però també el més lluminós de la vida. Chez l’arabe. Sinó que ni el carrer Blau d’aquell París dels 60 és de color blau ni l’àrab és àrab. I l’orgull no cal que ens el prenguem al peu de la lletra.

Com un nen que no sap llegir

Em trec el barret i dono les gràcies a l’ANC, Òmnium i tot el seguit de voluntaris adscrits per la feina feta, feinada ingent i impressionant. Espectacular. I no hi té res a veure l’error que he comès, aquest dematí, de llegir el text corresponent de Pérez Andújar. Són coses del tot obviables, aquestes, però ja dic que he caigut en l’error de llegir-lo. M’ha fet fàstic, és clar. Un cop més. De parc temàtic de l’independentisme, parla. I de l’Uvezquistán i del final de l’hora del pati. Pérez Andújar se’n fot, el fem riure. I és segur que ara tornarem a classe, sinó que no serà pas ell qui la impartirà. No sap llegir. Bàsicament, es tracta del desig i de la voluntat de no ser com ell, mira si és fàcil. De no ser espanyols, de deixar de ser-ho per sempre. Són persones com ell, persones que han crescut entre nosaltres, les que et fan adonar exactament d’on és el mal. En paraules de Marina Porras parlant de Cormac McCarthy i el seu Meridià de Sang, exactament com aquella Bíblia posada en mans d’un nen que no sap llegir. I que al damunt se’n riu perquè es deu fer gràcia ell mateix, pobret.

Els humans renyem

¿Una llista dels 10 llibres que més m’han marcat? Em sabria massa greu pels que em descuidaria i no cabrien en un espai tan reduït. Poesia i narrativa, també la breu. I la Bíblia. Teatre menys, tot i que hi ha Shakespeare. Al final, no es tracta pas dels arguments sinó dels mots i d’aquella frase concreta que t’alça de la cadira. Parlem poc dels mots. Amb el fil d’un propòsit que no dic. Recordo el temps de Martí i Pol a l’institut. Vaig felicitar una ex-alumna l’altre dia i la seva resposta fou que encara recorda quan va haver de recitar Ara mateix i la vergonya que passà. Tot el poema, recorda. Tot està per fer. Ella tenia 12 anys i ara en té 22. D’això es tracta. Es tracta dels mots i de les petites anècdotes. Com quan en aquell volum de contes, excel·lent La Invasió Subtil de les Aranyes (Laertes) que mai no em cansaria de recomanar (recopilació d’Alfred Sargatal), el conte Gregor, de Quim Monzó, apareixia a la pàgina 247 en blanc i vaig haver d’explicar que era a causa de la falta d’acord entre l’editorial que publicava el llibre i la que en tenia els drets, Quaderns Crema. El conte el vam llegir igualment, és clar. Forma part de Guadalajara. El mestratge de Monzó i la paràfrasi de Kafka en què és justament l’escarabat que es veu convertit en un nen. El refús de la seva família i la dificultat primera de moure’s per la cambra i fins i tot per vestir-se correctament. Va veient, a poc a poc, el món exterior amb uns altres ulls: la seva imatge nova reflectida a l’espill del bany. Duu la roba al revés i els pares humans se n’estranyen en veure’l, és clavat al fill real que tenen. Li cau la Pepsi a terra i decideix netejar-ho tot per evitar que el renyin, els humans renyem. I també renyim de vegades. I el melodrama, a partir d’aquí, és que de sobte, mentre frega, sent fàstic dels escarabats, suposada “família”, i els aixafa, els esclafa literalment. Aquest joc, aquests mots i aquesta llengua precisa de la gran ironia. ¿Una llista de 10 llibres?
I per si un cas demà, bona Diada a tothom.

Els llibres antics i altres coses

Em diverteixo aquest dematí amb l’article de Javier Marías a la seva Zona Fantasma. Rendició incondicional. Hi parla de llengua i de l’ús que se’n fa, tot deixat anar ja de la mà de Déu. Ell es refereix al castellà o espanyol, és clar. Però les coses que diu són perfectament aplicables al català i segurament també a d’altres llengües del nostre relativitzat entorn. Perquè pot molt ben ser que de sobte a la televisió o a la ràdio se senti dir de tant en tant que el matrimoni tal ja fa temps que trenca aigües, cosa que és exactament el mateix que si diguessin que aquests dos cònjuges ja fa temps que se’ls ha trencat alhora, a l’un i a l’altra, la bossa que embolcalla el fetus i que els vessa per la vagina el líquid amniòtic. Perquè és clar, suposo que ho sabem, trencar aigües no és exactament el mateix que fer aigües. En fi.

I tampoc no seria gens estrany el fet de sentir que algú és a l’equador dels seus 60 anys. Si, l’edat com a equador. ¿Des de quan? ¿I quan et moris? ¿En quin equador et trobaràs quan et moris? No, no resulten gens estranyes de sentir, malauradament, coses com aquestes. Tot ben desfigurat i la feina és teva moltes vegades per saber o endevinar o entendre què et volen dir en realitat.

Hi ha el sexisme, també. El refotut i maleït, per a alguns, sexisme del llenguatge. Marías es refereix a una que fou o és encara, poca broma, Directora del Fons de les Nacions Unides per a la Dona, és a dir, algú amb càrrec de representació internacional. Algú, però, que segur que no passà per accedir-hi ni la més petita oposició de cultura bàsica i general. Una tal Inés Alberdi, un nom que no havia sentit mai. Diu que va dir que els llibres antics (segur que es devia referir a la Bíblia, però ella en diu llibres antics) expliquen que Déu creà l’home en 7 dies, però que segurament en lloc d’escriure home s’hauria hagut d’escriure espècie humana perquè a la llengua hi ha possibiltats de fer-ne un ús menys sexista. Bé, home o espècie humana, com vulgui. Home és masculí i espècie és femení, però com vulgui. Ara: aquests llibres antics (Bíblia o Gènesi, ella no ho deu saber) el que diuen és que al setè dia Déu descansà, cosa que ella tampoc no deu saber. ¿Directora del Fons de la N.U. per a la Dona? Ve de molt lluny, doncs, la culpa de l’ús sexista de la llengua, segons aquesta senyora. Exactament és la Bíblia que en té la culpa. La disgregació de la llengua, els disbarats i les ridiculeses, sembla que ja no té remei tot això i els parlants, del llenguatge, segurament podem fer-ne allò que ens plagui i no passa res. El que sí que hauria de tenir remei, però, és la ignorància i la tonteria de càrrecs d’ostentació pública. Hi hauria d’haver alguna manera d’impedir que els tontos i els ignorants, i n’hi ha molts, massa, accedissin a cap càrrec de representació. I tant és que sigui nacional com internacional. Quina vergonya. Zona Fantasma. M’hi he divertit aquest dematí.

Història sagrada

Conversa amb un col·lega amic que m’explica que avui li toca fer aquella classe setmanal d’Alternativa a la Religió. Ens fem un fart de riure. A l’ensenyament, si més no al públic, hi ha això que se’n diu Alternativa a la Religió, nom al dessota del qual s’amaguen les matèries més inversemblants. I no serveixen de res perquè ni tan sols després consten als expedients acadèmics oficials dels alumnes. Pèrdua de temps. Més pèrdua de temps. I una mentida més del sistema. ¿Alternativa a la Religió? No n’hi ha cap d’alternativa. El Departament d’Ensenyament és ple d’il·luminats pedagogs. Tots ateus, és clar. I relativistes. El President Pujol s’equivocà. Igual que tots els consellers que van des de Joan Guitart fins a Carme Laura Gil i Miró. S’equivocaren deixant el Departament en mans d’aquesta secta infame que encara avui ens governa. És el mateix problema que a la tele. No hi ha manera d’eliminar-los perquè els convertiren en funcionaris de ple dret. I ara tot això resulta molt complicat. I ho pateixen els alumnes, és clar. No es tracta de si ets o no creient. Millor que ho siguis, però si no tampoc no és tan important per al problema que ens afecta. Algú hauria de ser valent i deixar-se de tonteries. Aquestes hores setmanals, 1 o 2, caldria dedicar-les a allò que al nostre temps en dèiem Història Sagrada i avui es podria dir d’una altra manera. Consistia en la lectura de textos bíblics bàsics. No es tractava d’adoctrinament religiós en si. Era, a través d’aquesta hora setmanal de lectura, entrar en contacte amb les fonts d’on venim, les fonts d’on prové allò que anomenem l’Occident civilitzat, de cada cop menys visible per cert. Ningú no sap res de res avui. I no és pas que sigui culpa dels nois. Si dius, per exemple, que hem perdut l’oremus ningú no t’entén. Si fas l’experiment químic de convertir l’aigua en un líquid de color com el vi i fas referència a les bodes de Canà, encara menys. I així amb tot. ¿La Història de l’Art, dius? On vas a parar, els resulta inescrutable. El cas és que aquells textos, no cal pas que siguin tots, però sí uns quants, s’haurien de tornar a llegir a les escoles i instituts. Seria molt important. I sense Alternatives ni altres collonades. No ho faran, però. No s’hi atreviran. I continuarem, així, produint analfabets o semianalfabets funcionals, autòmates. M’hi jugo el que vulguis.

D’altra banda, l’afany de dir que volen continuar retallant, però sense malmetre l’estat del benestar. Quina mania! No és possible tal cosa, no el podem pagar. Ens l’hem de pagar treballant més i cobrant menys. Deixin-se de fal·làcies. Aquesta cosa de l’estat del benestar s’ha acabat. I potser està bé que sigui així, no ho sé. No menteixin més perquè sabem la veritat. Espoliats sí, però també malversadors.

Trucada de Ian. Sorpresa. Quedem per demà. Bona gent escocesa.