Una única cosa al cap

Gens de ganes de fer res. Ni de llegir, ni de sentir música, ni de veure pel·lícules. Res. Una única cosa al cap, una d’única. Les persones del govern que són a la presó, i les seves famílies i els fills, algun dels quals ahir, justament ahir, feia anys. Em demano si de veritat s’han de respectar totes les decisions judicials. Més de mig govern a la presó, igual que Sànchez i Cuixart, i la resta a l’exili. Sense haver-lo demanat, però a l’exili. I mentrestant tots aquests Bárcenas i companyia encara se la campen després de tants i tants anys. ¿Estat de Dret? ¿Estat democràtic? ¿De debò? I el cas és que ara, passades ja 24 hores, no acabo d’entendre per què no s’hi quedava tot el govern, a Bèlgica.

Els senyors de cada dia

Perquè, ¿què ens queda, al capdavall, més enllà de les paraules apreses, i del ritme i de la música d’aquestes paraules? ¿Hi ha res que ens faci més humans que les paraules? Totes les paraules recordades. Poesia i prosa poètica. De fet, tot el que és bo resulta fàcil de recordar. El murmuri que et ve, mentre et passeges, d’aquell Si fossin el meu fat les terres estrangeres…Aquest o qualsevol altre, però ha estat aquest fantàstic Bèlgica de la Llunyania de Carner que, com si res, aquest dematí se t’ha aparegut. Meravella. I mira que ens en férem un fart de repetir-ho i d’ensenyar-ho a l’institut. Sempre que sigui possible, els poemes ens els hem d’aprendre de memòria, de cor. És aquest el bon ensenyament i no cap altre. D’acord que som en un temps que la memorització té mala premsa, que hi ha qui malauradament pensa que tot plegat degenera en repetició del lloro i que no porta enlloc. Però la veritat és que sense memòria no som res i és per això mateix que cal tornar-hi i tornar-hi, i insistir-hi. Successives lectures d’aquell poema, o d’aquell fragment de prosa, que ens atrapa i enlluerna, copiar-lo, fer-lo copiar i, a poc a poc, la recitació primer en veu baixa, cadascú per a ell mateix, so i sentit. Sense adonar-nos-en, aquest poema serà nostre, i dels alumnes que tenim al davant, potser per sempre. I, així, fins arribar a ser els senyors de cada dia. Sublim.