Brogit d’esbufecs

Paul Léautaud, al seu Diari Literari, dilluns, 11 de febrer del 1946: ¿Què és la Literatura, em demaneu? ¿Què és i què significa escriure, tant és que sigui en vers com en prosa? Una malaltia, una pura follia, una divagació, un deliri, i això sense comptar les vegades que no passa de ser una simple pretensió! Un home sa, vull dir sa d’esperit, assentat fermament a la vida, no escriu, i ni molt menys li passa pel cap de fer-ho. Sí, senyor. I el que diré és que si t’ho mires encara més d’ aprop, tot això de la literatura i del fet d’escriure, no passen de ser purs infantilismes. Només hi ha un tipus de vida humana que se sostingui, que s’expliqui, que es justifiqui, que tingui valor i relació amb quelcom de concret: la vida pagesa. Molt bé.

I així Balzac, amb l’enrenou de personatges de la Comèdia Humana, és un foll. I Hugo, amb aquell seu deliri versificat, tot i el sublim sentit de la seva poesia, un alienat total. I quan Stendhal escriu que s’ha passat la vida reflexionant al voltant de tres idees per a ell importants, exagera, presumeix, menteix, se les dóna d’home superior, pretén epatar-nos, impressionar-nos, sorprendre’ns, o allò que ell mateix en un altre lloc anomena: to puff.

Brogit i brogit d’esbufecs, per tant. O qualsevol altra cosa que s’hi assembli. No ho sé, però potser és que la nostra violència consisteix en el fet d’existir i que no sabem mai com, ni de quina manera, neix la lleialtat.

L’eterna història

Fan mal encara els records. Cal mirar de no allitar-se mai amb ningú que tingui més problemes que tu mateix. Paraula d’Ovidi. Però mira, passat el temps, resulta que eres tu qui tenia més problemes. Molts més que no pas ella. La lògica del resultat. Ara, per telèfon, la conversa pot fins i tot ser normal i amable i educada. Els records, però, encara fan mal i no pots parlar d’oblit ni de perdó. Obscenes expansions del sentiment que s’embolcalla d’indiferència, aquest vernís. Potser sí que tenia raó Balzac en afirmar que això que en diem amor és l’eterna història de la joguina que els homes creuen rebre i del tresor que les dones creuen oferir. Potser sí. Raó i amor no lliguen gaire, però. I tu, a més, mai no vas acabar d’acceptar-lo, aquest tresor. Bé, sí, a l’inici, abans de començar. El gran moment de l’amor. La prehistòria del sentiment (Pla). Després, naturalment, a les portes de la decrepitud, queda el que queda. Sant Pau als de Corint (I, 6:18): Fugiu de la fornicació! (tot i que és veritat que hi ha versions que diuen prostitució).