Mitges veritats

Màximes, aforismes, reflexions, sentències, proverbis. Tot de rotundes concisions que sembla que hagin de ser cregudes al peu de la lletra i sense possibilitat de rèplica. No és així, però. Potser ni tan sols es tracta de literatura, sobretot si per literatura entenem tota aquella mena de textos que no pretenen pas convèncer sinó per damunt de tot transmetre plaer, agradar. És per aquesta raó que la forma n’és el primer determinant i que el fons o contingut no fa cap falta discutir-lo. Amb el que deia de les màximes, aforismes…, en canvi, la mateixa concisió convida a la discussió i al debat potser fins i tot polèmic. Però és que, a més, els qui de veritat han estudiat aquestes qüestions, dins l’immens repertori que s’hi ofereix i des de tan distintes procedències, han observat que és molt probable que cadascuna d’aquestes màximes en contingui una altra que la contradigui. Ahir començàrem a l’Ateneu unes sessions sobre La Rochefoucauld, que em sembla esplèndid i m’ho fa passar la mar de bé. Tan bé com em va semblar que també s’ho passen els assistents. Segueixo de moment l’edició prologada i anotada pel professor Josep Antoni Grimalt de qui desconeixia que ha estat també el traductor al català de La Princesa de Clèveris (Mme de LaFayette) que just ara acabo de comprar a través de xarxa. Bé, al postfaci de les Màximes, Grimalt recorda que, de tant en tant, els llibres més canònics contenen també aforismes d’aquests que poden ser llegits i interpretats de manera invertida. El mateix inici de Tosltoi a Anna Karènina, per exemple: “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Però, esclar, si la capgires, diu: “Totes les famílies desgraciades s’assemblen les unes a les altres; cada família feliç ho és a la seva manera”. Segurament perquè una de les possibles veritats del gènere dels aforismes és que aquesta possibilitat d’invertir-los significa que el que molts en el fons contenen són mitges veritats, veritats migpartides.

Professor Nabókov

M’agrada Nabókov quan a les seves Opinions Contundents parla de la teràpia de grups i la qualifica de gran escena de la farsa freudiana. I també quan diu que l’obra d’art no té cap importància per a la societat i que només per a l’individu és important. Desdeny total envers el grup, la comunitat, les masses i tot això. La sàtira és una lliçó i la paròdia, un joc. O quan escriu, parlant de Kafka i de La Transformació, que Gregor Samsa era un escarabat encorbat, un escarabat amb ales, i ni ell ni el seu autor no es van adonar que quan la minyona feia neteja a l’habitació, i n’obria la finestra, ell (Samsa) hauria pogut fugir volant i ajuntar-se amb d’altres escarabats feliços que giren al voltant dels fems esparsos als viaranys del camp. “M’agradava que els meus alumnes sabessin exactament en quina mena d’insecte s’havia convertit en Gregor i que em diguessin, als exàmens, que de cap manera no s’havia convertit en la cuca xata que deien els traductors maldestres i matussers. Els posava molt bona nota, aleshores. Igual que, si per parlar de Joyce i l’Ulysses, em demostraven que coneixien perfectament el mapa de Dublín. L’art no és mai simple i aquestes eren les coses importants. No pas ni de cap manera això que alguns deien de “clima intel·lectual” i no sé què més, uix. Ni aquells cursos “seriosos” plens de tendències i d’escoles i de mites i de símbols i de comentaris socials. On vas a parar. De fet, eren molt fàcils aquests cursos que dic i, en el fons, no suposaven cap mèrit perquè, a l’estudiant, no se li exigia pas que conegués els llibres a fons, i en tots els seus detalls (el pentinat mal traduït d’Emma Bovary, per exemple, o la distribució de les habitacions a casa dels Samsa o la visió dels dos homosexuals d’Anna Karènina), sinó tan sols que sabés teòricament els llibres i el que en deien els altres i no ell mateix i la seva experiència. I és per això que no em sap cap greu admetre que suspenia directament tots aquells que no sabien respondre preguntes d’examen com aquesta: “Expliqui el tema del doble somni en el cas de dos parells de personatges que somien, Stephan Dedalus-Bloom i Vronski-Anna”. Tot el que demanava als estudiants tendia a una única finalitat i propòsit: descobrir si havien absorbit i assimilat perfectament les novel·les del meu curs. I naturalment que tot ho expresessin sense faltes de cap mena, ni d’ortografia ni de sintaxi ni de res”. En fi, que em sembla fantàstic i que el que vull dir amb tot això és que no sé si deu haver-hi encara avui professors com ell, com aquell Nabókov abans de l’èxit de Lolita, que esperonava i esperonava els seus alumnes i els plantejava reptes i els transmetia tota la passió i tot l’amor del món. Pels llibres i pel seu ofici de mestre no compensat pas, per cert, amb cap sou principesc.

Fatuïtat i carrincloneria

Paul Valéry als Cahiers: No és mai l’autor el qui fa una obra mestra. L’obra mestra és sempre a causa dels lectors, a la qualitat del lector. Lector rigorós, amb subtilesa, amb lentitud, amb temps i paciència, amb ingenuïtat armada. Però ara aquest lector s’està acabant, s’està morint. L’anem matant ja des de la mateixa escola. O, com diu Bloom, a través del ressentiment que ho abasta tot. El lector mai no ha d’erigir-se en un jutge ètic. La literatura no és cap ètica. March no tingué descendència amb cap de les dues dones que tingué. Ni amb la Martorell ni amb l’Escorna. Sí que en tingué, en canvi, amb tota quanta minyona li plagué. I no en va reconèixer cap, ni tampoc els fills. Feia de senyor feudal, era un home del seu temps. I el que cal és saber-ho i de cap manera jutjar-ho. I llegir la seva poesia i aprendre el seu concepte de l’Amor, i tots els alts i baixos que van de l’amor pur i intel·lectual a l’amor carnal i bestial com a únic possible d’expressar i segurament l’únic també que entenen les dames. Ai, el desig de sentir-se desitjada. La literatura no és cap ètica i, o bé és plaer, o no és res. Plaer del sentit i de la forma i de la música de la paraula escrita i parlada. 25.000 lectors de bona literatura, diu Roth, que hi ha avui als EUA. La gent se n’escandalitza, però jo m’ho crec. I també em crec que la xifra no deu fer sinó decréixer. I potser sí que no passen de 150 les persones que avui llegeixen Anna Karènina, posem per cas. El comerç de la literatura, senyors. És el que té, aquest món d’avui. Carrincloneria i fatuïtat dels best-sellers, de pràcticament tots.