No bevem mai què passarà

Morir-se és una cosa així, i res més. El gran canvi, el canvi de debò. Despertar-se d’un somni en un lloc fosc on, com pots veure, hi ha els mitjans per fugir d’un nou malson. Però ets tu qui decideix. No estàs pas obligat a recórrer a cap d’aquests mitjans d’evasió; fes d’acord amb el teu criteri; per obtenir-los només cal…Però escolta’m bé. les coses s’han d’acceptar tal com vénen. No s’hi pot fer més. No bevem mai què passarà. Bevem, no; sabem. Bé, no bevem mai què passarà…Ai, la intrusió, un cop més, del regne animal! Abans havien estat els insectes; i ara tornen a envoltar-lo tots aquests animals, totes aquestes persones sense idees. Perquè, ¿quants llops sentim que ens encalcen, o així ens ho pensem, mentre els nostres autèntics enemics ens passen ben bé pel costat tots ells coberts d’una ben fina pell d’ovella? No bevem mai què passarà. Ràtzies! Ràtzies, no; gràcies. D’acord, doncs, ràtzies. I dit sigui tot això amb aquella total desinhibició del borratxo serè, aquí mateix, Sota el Volcà. Paradís i Infern. Veritable emboscada de llibre.

Llibertat d’esperit

No sé què dir-ne, de les coses que passen a Turquia. Erdogan rep el suport del nostre món occidental, però la veritat és que no em sembla un personatge de qui ens puguem refiar gaire. No ho sé. Turquia és tot un món i ara, ja en ple pic de l’estiu, representa que som en temps de lectura, acte individual i del tot personal, aïllat de tot i de tothom. Llegim, doncs, d’acord. Que cadascú se sàpiga, però, el grau de llibertat d’esperit de què disposa. Perquè el que et demana la lectura és soledat i absència de brogits. I atenció, molta atenció a la música de les paraules, i calma i paciència sostingudes. I també una llibreta a mà per anotar-hi aquells mots i aquelles frases que et fan posar la pell de gallina senzillament perquè el que llegeixes parla de tu i tu ni tan sols ho sabies. De llegir, mai no se n’acaba d’aprendre del tot, però sí que de mica en mica et vas adonant que augmenta en tu la capacitat de percebre, de divertir-te de veritat i de distingir tot allò que realment acabarà essent-te valuós, segurament el més valuós. Tantes i tantes intrigues. I tants i tants dubtes. Lentitud i llibertat d’esperit que et faci aprendre allò que realment més t’agrada. No hi ha cap pressa i ni te n’adones, del temps que passa. No fos cas, tot plegat, que Flaubert tingués raó en afirmar que “parlar-me de la dignitat de l’espècie humana resulta ben bé com un acudit. Per això mateix m’agraden Montaigne i Pascal. L’única cosa que distingeix l’home dels animals és que l’home menja sense tenir gana i beu sense tenir set. Aquest lliure arbitri que pots qualificar exactament com vulguis”. I deixa’m-te dir que, de fet, n’hi ha com a mínim una altra, de diferència: als animals, no els pots demanar que llegeixin perquè no en saben. Ni falta que els fa, segurament.

Nuesa

Hi havia un gat, en aquell restaurant d’ahir. Un gat que em va fer pensar en l’elegància gairebé majestuosa i, en tot cas, natural i inconscient, de tan lògica, amb què els animals duen i llueixen la nuesa seva. Perquè diria que van nus, oi? Igual que els gossos i els cavalls i d’altres espècies encara. El que em sorprèn és veure’n alguns que els amos abriguen amb jerseiets de llana, tan monus, i coses semblants que, no sé com dir-ho, em semblen ben allunyades del que deu ser el seu hàbitat i costum: la nuesa. Que consti que parlo per parlar perquè, de tot això, no en tinc ni idea i tan sols m’hi fa pensar aquell gat d’ahir que dic. En fi, que no em sembla pas ridícula ni desagradable, aquesta nuesa d’altra banda tan natural. I si alguna vegada, en ells, hi ha posicions i actes que ens fastiguegen, deu ser segurament a causa de la semblança amb certs actes o posicions que, en general i amb totes les excepcions que calgui, els humans procurem adoptar en privat: per exemple, quan els animals forniquen. Perquè, entre d’altres coses, ja sabem de sobres que aquest verb no sempre significa fer l’amor.

Ser un dimoni per als altres

Si la cosa, tal com espero i vull pensar, va de bon de veres, ha de ser un veritable infern el món en què es mouen els qui la protagonitzen des de dins. Els d’una banda i els de l’altra. I fins i tot a l’interior mateix de cada bàndol. Comparat amb aquest espectacle, l’Infern del Dant i tot, deu quedar curt. Cadascun d’aquests éssers humans es veu pràcticament obligat a ser un dimoni per als altres. Delators i filtradors, càmeres i micros arreu, a veure qui la diu i la fa més grossa. I totes les amenaces del món. Quin patir! Schopenhauer creia que el fet que la contemplació dels animals, a la recerca d’aliment o tenint cura del seu futur i del de les seves cries, ens serveixi de tan gran esbargiment té a veure principalment amb el fet que el que ens fa molta gràcia i ens alegra és aquesta possibilitat de veure, des de la primera fila de platea o de l’amfiteatre, tant és, la nostra pròpia essència i sota una forma, a més, tan primària i simplificada.

Grans dosis d’atzar

No deu ser del tot cert que, si els teus fills et veuen en general amb llibres a les mans, capficat i subratllant i prenent notes, ells també s’hi aficionin i es converteixin així en lectors. Més aviat em sembla que això va com va. M’hi fa pensar Albert Serra al programa El Convidat. Ell s’estranya de tenir casa seva plena de llibres mentre no recorda, quan era encara petit, els seus pares ni ningú de la seva família llegint-ne mai cap, de llibre. Exacte, penso. Jo tampoc no recordo que a casa mai ningú llegís cap llibre. Sí que n’hi havia alguns, però sobretot per fer bonic i res més. Ni se’n parlava mai, de llibres. De manera que vés a saber per quina raó acabes convertint els llibres en aquesta mena de dèria que hi tens. Potser el fracàs d’haver volgut ser futbolista, o potser l’estètica que advertires en alguns professors que vas tenir i l’espectacle de les seves classes. No ho sé. Cap dels meus fills no és lector, això sí que ho sé. De manera que arribo a la conclusió que això va com va. Com sempre i amb tot. Grans dosis d’atzar. I, després, El Convidat dedicat a Albert Serra que acabo de veure a la carta aquest dematí mateix passa de puntetes per coses que molts pensem tot i pensant que no les hauríem de pensar de tan impopulars que resulten. Però les pensem, ja dic. (A mi tampoc no m’agraden els animals). En veu baixa i entre parèntesi. I que bons, els dos personatges banyolins que li fan d’actors!