La solidaritat com a xantatge

Record, precisament avui i, com aquell qui diu, l’endemà de la victòria del senyor Trump, d’aquell 9 de gener del 1992 en què Guillem Simó deixà escrit que la solidaritat consisteix a donar suport a unes determinades relacions de poder i que el benefici final d’aquesta solidaritat no és pas per a la idea, l’ideal, sinó per a un individu o grup d’individus. I que, com que l’ideal no té cap importància, l’actitud moralment més ferma no és sinó aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. La solidaritat com a xantatge, sí senyor. És de sempre que m’he estimat més, molt més, el mot caritat que no pas el de solidaritat. D’això que en diem solidaritat se’n fa espectacle. De la caritat, no. La caritat és discreta. El bon cor demana discreció. Amor compassiu envers el proïsme, generositat a l’hora d’emetre judicis sobre el pensament dels altres i sobre llurs accions. Beneficència envers els pobres i desvalguts. Almoina. I no fa cap falta que se sàpiga, no cal esbombar-ho, no se n’hauria de fer cap espectacle que mostri en públic fins a quin punt arribem a ser bones persones, aquest cofoisme. Tant de bo, a partir d’ara, davallés aquesta cosa de la correcció política i de totes les mentides i disfresses que comporta. I tant de bo, també, tornéssim a dir les coses pel seu nom. Peti qui peti. Aquesta tarda, per cert, a la Calders, presentació de la versió definitiva de En aquesta Part del Món. Imprescindible dietari que Acontravent acaba de publicar tot just un poc més de 12 anys després de produir-se l’absència física de l’autor, el professor Guillem Simó. (I, sisplau, des del més enllà, tinguin ben present això: fer del problema social un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre).

A la cua de tot

Aquell nan, o aquell vagabund, que de tant en tant apareix en un racó qualsevol de la placeta. La primera cosa que hom hi adverteix és el cabell, castany, brut, desigual, despentinat, que tot just si amaga parcialment les orelles tan punxegudes que ostenta, com si es tractés exactament d’un follet. Pal·lidesa de la pell. Puc preveure, a partir del floc d’aquest cabell seu, tots i cadascun dels pedaços de la indumentària, presa segurament de la mesa d’alguna organització de caritat o potser adquirida en qualsevol d’aquests comerços ambulants d’excedents militars. Jaquetot d’aquells com de llenyataire i de color indeterminat. Enrarit i viciat. Tot ell esprimatxat. Els pantalons que duu no té ni sentit examinar-los, ni les sabatilles deportives tan xopes i de cordons nuats. ¿Quants anys deu tenir? ¿Vint-i-tres, vint-i-quatre? Aquell dia que ara recordo vaig gosar fer-li la pregunta. És català. No, digué, en tinc trenta-cinc. Ja sé que semblo més jove, però en tinc trenta-cinc ja. Naturalment, demana almoina, cap altra cosa. I sempre a la cua de tot, també de l’esperança. Res més del que se li veu posat al damunt, no té. Potser com a molt 3 o 4 euros a la butxaca, si és que hi arriba. Veig com entra a l’església, encabat. És vespre de divendres i hi ha missa de difunts, gairebé com una premonició de dies comptats, no sé si ell ho sap. I no és tan sols llàstima el mot que em ve al pensament. Ni tampoc només pena o compassió. També és ràbia. ¿Que què voldria, dius? Doncs el que voldria és poder engreixar-lo un poc, vestir-lo, educar-lo, enviar-lo a estudi ni que fos en un centre d’aquests d’ensenyança pública. És que és aquí mateix i ara, entre nosaltres, que apareixen, més sovint com més va, aquests espectacles tan tràgics i lamentables. I després, sobretot, que el que cadascú pensi no faci que ens tirem els plats pel cap els uns als altres.