Això és la veu de la ciutat

Realisme, metàfora, exemplaritat moral i refinada murrieria. O’Henry m’entusiasma. Històries de Nova York (El Cercle de Viena, març 2020, segons traducció de Xavier Pàmies). El Policia i l’Himne, per exemple, d’entre les 17 històries o contes que conformen el volum de 164 pàgines, dos vespres de lectura més que cordial. I mira que no deu haver estat gens fàcil escollir entre les més de 2.700 pàgines que ocupen en total els breus relats de William Sydney Porter (1862-1910), que és així com de fet es deia O’Henry, situats en aquella Nova York de fa poc més d’un segle. Bé. El Policia i l’Himne, deia. L’indigent que té tan sols aquell banc del parc de la plaça Madison com a llar pròpia i que ara que arriba el fred l’única cosa que desitja, el seu desig més instintiu, és cometre qualsevol malifeta per tal de ser detingut per la policia i que se li designin tres mesos de presó. Somnia amb l’escalf de la bondadosa garjola molt més que amb el que pugui oferir-li la Filantropia, que li sembla sempre massa interessada. És millor ser hoste de la Llei que no et demana mai res a canvi. Però Soapy, l’indigent que dic, no se’n surt i no hi ha manera que la policia el detingui encara que furti paraigües o se’n vagi sense pagar dels restaurants o que llanci pedres contra els vidres de les botigues. Res. Fins que torna al seu banc de la plaça i aleshores les solemnes i dolces notes de l’orgue de l’església propera revolucionen el seu interior i decideix aleshores redimir-se, encara és jove, i ser un home altre cop, com quan tenia una mare i roses i ambicions i amics i colls de camisa i fins i tot idees pures. Sí, acceptaria aquella feina de xofer que li oferiren ja fa un temps. Abandonaria la indigència i es redimiria. I estant així, enmig de la solitud del parc de la plaça obscura, la mà d’un policia damunt l’espatlla, ¿què hi fa vostè, aquí? ¿Jo? Res. Aleshores acompanyi’m. 3 mesos de presó -sentencià un magistrat l’endemà de bon dematí.

O, i no vull ser gens exhaustiu i sí, en canvi, encomanar-ne la lectura, La Veu de la Ciutat, també. Perquè se m’ha ficat al cap que cada ciutat té una veu i que totes tenen una cosa a dir si se les sap escoltar. ¿Què et diu a tu, la gran ciutat? No ho sé, però segurament per trobar-ne la veu hauríem d’incloure-hi el fragor del trànsit diürn, el riure i la música de la nit, els plors, la remor furtiva de les rodes dels cotxes de punt, el crit del repartidor de propaganda, el dring de les fonts dels terrats enjardinats, l’escàndol del venedor de maduixes i de les portades dels diaris sensacionalistes, els xiuxiuejos de les parelles enamorades als parcs; tots aquests sons i potser més i tot han de formar part de la veu, però no pas succeint-s’hi, sinó amalgamant-s’hi, i que de l’amalgama en surti una essència, i de l’essència, un extracte, un extracte audible, una gota del qual hauria de tenir la forma que busquem…I aleshores vaig comprar un diari i vaig llençar els seus pactes secrets, assassinats premeditats i combats soterrats en un cubell de les escombraries…-¿Saps que no has dit ni una paraula des del moment que has tornat? -Això -vaig dir jo, amb un assentiment ple de saviesa-, això és la veu de la ciutat. “La tíbia és l’os / més llarg del cos”.

Sí, sí. O.Henry es manté dempeus. Un cop més. I llegir-lo és tot un plaer. Un plaer dels grossos. De veritat. I Alfred Sargatal (acs) sempre a la memòria. Fou a través d’ell que vaig descobrir-lo. Fa ja més de vint-i-cinc anys. Com de gairebé tot.

El millor de nosaltres

Més coses del passat, coses que potser ja ni recordaves i que de sobte se’t tornen a fer presents i actuals encara que no es tracti exactament de les mateixes persones. He tornat a somniar aquell conte d’O.Henry (William Sidney Porter. 1862-1910) en què jo era en Jim i la meva dona era la Della. Amb prou feines arribem a fi de mes i tenim a tocar el dia de Reis. Estimo la Della més que a mi mateix. I no tinc prou diners per oferir-li allò que més il·lusió li faria. Estic enamorat de la Della i estic enamorat també de la seva cabellera, una cabellera daurada que faria enveja a la mateixa reina de Saba per més joies i presents que posseís Sa Majestat. La Della, sé que adora i anhela un joc de pintes -la del darrere i la del costat- precioses, de carei autèntic i amb les vores ornades de brillants per a la seva cabellera. I jo he estalviat i estalviat, però de cap manera no arribo al preu que en demanen. Decideixo vendre’m el rellotge d’or, de butxaca, que he heretat del meu pare i del meu avi. I així em quedo sense rellotge, però tan bon punt plego del taller compro el joc de pintes i me’n vaig cap a casa. Friso per arribar-hi i veure la cara de la Della en desembolicar el regal. Obro la porta del pis de lloguer on vivim i la crido. Ella és a la cuina i gairebé no gosa mirar-me. La incertesa d’uns instants. Sorpresa. No sé quina cara fer. La cabellera ha desaparegut. Els cabells de la Della ara són curts. Rialles. Ja tornaran a créixer, penso. Estimo la Della i tinc el joc de pintes. “Me’ls he tallats i me’ls he venuts”, diu. I de seguida m’explica per què. Amb els diners que n’ha obtingut, ha comprat una cadena de platí, de disseny senzill i sobri, una cadena molt elegant, per al meu rellotge. I de seguida penso que els Reis són això. El millor de nosaltres. Hem rigut amb la Della aquest vespre, ens hem fet un bon fart de riure. I ens hem estimat. Aquest vespre i tots els vespres que vindran. En despertar-me, la Della era al meu costat. Tret que, fora del somni, no es diu Della i tampoc no és segurament tan rossa com ella. Deso, doncs, aquí, a la memòria, aquestes coses d’avui mateix, la joia i el goig, i m’alegra la notícia que Viena Edicions és a punt de publicar aquests Contes o Històries de Nova York en català. Una notícia la mar de bona. O.Henry, ja se sap, és el pseudònim de Sidney Porter que ha passat a la història de la literatura amb aquest nom perquè durant un temps va viure a casa d’un amic seu on hi havia un gat que es deia precisament Henry. I sempre que l’animal feia una trapelleria qualsevol l’amo es veu que exclamava: “Oh Henry! I d’aquí ve. D’altra banda, realisme i metàfora, exemplaritat moral i refinament del tot canalla, i tot això al servei de faules senzilles, mai no excessivament breus ni esquemàtiques i sempre desenvolupades amb la vista posada en la resolució final. Es va morir de cirrosi, però encara és dempeus perquè ara el nom d’O.Henry prestigia el premi anual de contes més cobejat de la literatura nord-americana, una llista de premiats en què apareixen noms com el de Faulkner, John Cheever, Truman Capote, Raymond Carver… Fins ara a casa nostra hi havia tan sols la traducció de dues històries seves. Aquesta de El Regal dels Reis Màgics (1906) i després Mentre el Cotxe Espera (1908), totes dues aparegudes en una antologia magistral de contes, Iniciació al Conte Literari, que l’octubre del 1987 publicà Ed. Laertes i a càrrec del per a mi sempre inoblidable i admirat Alfred Sargatal (acs).

Un espai tancat

Just a quatre dies que comenci el curs escolar -fa, per cert, quatre anys que ja directament no hi seré-, recordo les paraules del periodista, assagista, historiador i, segons com, també pedagog francès, Jacques Julliard, que ja té 84 anys, en el sentit que l’escola, en essència, és o hauria de ser un espai tancat, un lloc de no-dret i de no-democràcia i que només amb aquests requisits pot esperar-se’n que sigui també un lloc de no-violència. Afegia que aquestes veritats són dures per a la sensibilitat d’ara mateix, una sensibilitat fonamentada en la ideologia igualitària i el pedagogisme compassiu. Bé. El que vull dir és que paraules com aquestes les aprofità Alfred Sargatal, acs i sempre en el record, per fer veure que el fet d’ensenyar -o fer que d’altres aprenguin, tal com diuen alguns de manera més políticament correcta, només faltaria!-, és sempre, ens agradi o no, un tipus d’imposició, un acte violent que es realitza d’acord amb un pacte democràtic previ entre els tres elements implicats: les famílies, els tutors, el professorat i l’administració o les autoritats educatives. Si aquest pacte no apareix i no s’accepta que l’educació, i l’ensenyament, és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors, i professores, fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos tots ells d’unes depressions de cavall. O això o, afegeixo, que senzillament dimiteixin i passin de tot i es limitin tan sols a cobrir l’expedient. Però tornem a Julliard i als articles seus a Le Nouvel Observateur entre l’1 i el 7 de febrer del 1996: “S’ha volgut obrir l’escola a la vida, cosa que no vol dir res, però és la vida la que s’hauria d’haver obert als valors de l’escola. S’ha pretès obrir l’escola als valors de la vida i només se l’ha obert als valors de la tele i dels ginys electrònics, a la droga, a la corrupció, a l’extorsió, a la violència, a l’obscenitat i a l’estupidesa, de manera que és aquesta i no cap altra l’obertura que ha anat donant a poc a poc els resultats que ja tothom coneix. Si l’escola ha de ser la imatge de la vida, aleshores caldria estimar-nos més el model que no pas aquesta còpia tan fràgil i inútil i anar fins al final d’aquesta lògica tan inepta: tancar les escoles i deixar els nois i les noies al carrer.

Provocació, esclar. A quatre dies de la represa. Fa temps que tot això va deixar de ser tingut en compte i no sembla pas que hi hagi cap intenció de redreçar res. Educar ja no és reprimir. Ho és tot excepte això. Tot és en mans del caprici de cada moment i ja no afegiré, d’altra banda, la meva veu a la veu dels qui en saben més i poden viure-ho tot, i potser patir-ho, des de dins senzillament perquè hi tenen accés. Jo no. Lo meu és tan sols un desig, un desig de redreçament de les coses i també el desig de sempre, el de poder ser, senzillament, jo mateix, de vegades, sempre que puc, amb un somriure als llavis i, si no, més sèrio que un cagarro, fart aquests dies de tantes qüestions d’ordre i de tantes miserables reconsideracions, més enllà de mitjanit, després d’haver-ho hagut de fer i de presentar-ho tot, no hi havia cap altre remei, d’esquitllentes.

Banalitat

Quarts d’1 d’aquest diumenge. Llevat que eren gairebé les 11. Mala nit, mal de cap, massa whisky segurament. Key Largo ja de matinada. 7 anys que la mare se n’anà tal dia com el d’avui. Llegeixo l’article de Llovet, Alba i el Centenari de Henry James, i l’esment d’Alfred Sargatal com a traductor (no ho sabia) de La Font Sagrada, Adesiara, 2016. El model poc sociable de James, que detestava la cultura de masses, els temes oportunistes per a una  novel·la, l’opinió comuna, la brutícia i el desordre, la transparència en l’art de la narració, la banalitat ideològica, és a dir, la banalitat general que se’ns imposa. I la vulgaritat de la qual faríem bé d’allunyar-nos, igual que de tot allò que ens hi empenti. I tot de tal manera que, si físicament resulta ja impossible fugir-ne, poder fer-ho si més no amb el silenci. Tot això, i també el gran dubte de si avui fóra possible pensar i escriure “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre…“, Maragall. Cant Espiritual.

Allí on la paraula fracassa

Em plau de mantenir sempre Alfred Sargatal en el record. Ho faig aquest dematí rellegint la traducció que féu del conte d’Alfred Jarry (1873-1907) la tardor del 1984. Un conte que forma part de La Invasió Subtil de les Aranyes (Laertes), un dels llibres imprescindibles que haurien de llegir, i estudiar, els nostres adolescents d’avui. El títol d’aquest conte que dic és El Viacrucis Considerat com una Cursa de Bicicletes Muntanya Amunt i és possible que molts dels creients que el llegeixin, o que ja l’hagin llegit, el considerin per damunt de tot irreverent. Una manera de prendre-se’l com qualsevol altra. Jo sóc creient i em sembla, més que res, un grandiós exercici de llengua i també d’ironia. Tant l’original francès com la traducció d’en Sargatal. Igual que l’Ubú Rei, per exemple i per citar un altre dels textos coneguts i festejats de Jarry, tan escandalós ell. La llengua no disposa de signes, però els adquireix tot creant-los, quan una llengua´ actua en una llengua´´ i acaba produint una llengua´´´ una llengua inaudita, gairebé estrangera. La primera injecta, la segona balbuceja i la tercera saltironeja. El límit del llenguatge és la Cosa encara en silenci, just fins que el Signe la mostra, llengua, parla o paraula. Creu o Bicicleta, Pilat traient-se del butxacó de l’armilla el cronòmetre d’aigua o clepsidra, Sant Mateu cronista deportiu, flagel·lar o assotar els esprínters abans de començar la cursa, tal com ho solen fer, amb drogues, els mànagers actuals amb els seus deportistes protegits. Els assots són alhora un eficaç estimulant i un massatge higiènic perfectament compatible amb qualsevol control antidòping. I els dotze revolts de la pujada al Gòlgota o Calvari, i les caigudes de Jesús, paviment massa greixós, rails de tramvia i els xinesos que defineixen bicicleta com una petita somera que hom condueix per les orelles i que es fa avançar fotent-li cops als baixos  amb els peus. No cal ser cap insigne filòleg per saber que suppedaneum vol dir exactament pedal. I Verònica com a periodista esportiva fent flaixos amb la seva kòdak de manera que, gràcies a ella, les fans en tinguin constància gràfica. I així fins a l’accident final i definitiu, just després del dotzè revolt. I que, encabat, Jesús continués la cursa com a aviador…això ja és una altra història que s’escapa del nostre tema, francament. Conclusió: Res -cap cosa- no hi hagi, allí on la paraula fracassa. I merci, Alfred, tots dos, un cop més. On sigui que sigueu. 

L’amor per fer-ho

M’estic tancant en banda. Més com més va. I així ara el que em plau és de reproduir aquestes mostres de l’esplèndid i impagable cummings català de sargatal. Alfred, allà on siguis, quina gran cosa, per favor.

“obre-li el cap,nena /& hi trobaràs un cor / (esqueixat)

obre aquell cor,mabel / & hi trobaràs un llit / (fet)

obre aquest llit,sibil·la / & hi trobaràs una puta / (casada)

obre la puta,senyora / & hi trobaràs la seva ànima / (morta)”

I és que, com diu Víctor Obiols, si els ocells canten bellament, també ho han de poder fer els homes preparats (amb la ploma) que hi posen ganes, és a dir, l’amor per fer-ho…(Trucs i Baldufes – El Gall Editor)

I el polític, el polític és tota una altra cosa:

“un polític és un cul en / el qual tothom s’ha assegut llevat d’un home”

Encomanat a tu, Alfred. Quin regal! Tot e. e. cummings.

 

Que no l’errin

Brevíssim i emotiu acte de comiat per l’Alfred ahir a la tarda. Després, amb en Joan tornem cap al Maresme amb el tren de quarts de 5. Durant el trajecte surt el tema dels aixafaguitarres, o esgarriacries, aquesta mena de persones que es plauen de posar entrebancs, d’importunar, de desfer projectes i expectatives, de rebaixar eufòries cada vegada que aquest país aconsegueix fer una passa endavant. En portem ja unes quantes i ells sempre hi són, sempre surten. Desafinen, és clar. No cal dir noms, els hem llegit i els hem també sentit la veu. Sembla que hi hem de conviure. No se’ls ha de fer gens de cas, gens. És el seu ofici, la seva professió. Si la cosa hagués fracassat, se n’haurien rigut i estarien la mar de contents. No ha estat així i ara cobren per rebaixar les lògiques eufòries i alegries a sou dels qui tan sols impugnen i prohibeixen i mai no proposen res que no sigui la submissió, el silenci i l’ofec. En Joan baixa a Mataró i jo continuo fins a Arenys. Abans, però, encara hi ha temps perquè surti a la conversa la qüestió de la llengua, tema de fons gens indiferent, la llengua quotidiana, la que cada dia recreem i mantenim a l’espera del moment que els dos homes, Mas i Junqueras, se sentin capaços d’usar-la per dialogar. És la passa que ara cal. La força oculta de la paraula. Pam a pam versus precipitació. Que no l’errin, sisplau. Arribo amb el temps just per a la classe de l’Ateneu.

Festa Major d’Arenys de Munt. Sant Martí. El “relleno” a punt, suposo. Les pomes del ciri, o camoses, farcides de carn picada, canyella, ous, llimona, ametlles torrades, melindros, xocolata, oli d’oliva, sucre, aigua. I fins i tot un poc de conyac. Recordo la mare, mestra d’aquest plat. Li calien 3 dies per tenir-lo enllestit.

Com fins ara

Doncs Déu n’hi do si s’ha tractat tan sols d’un simulacre a més a més impugnat i prohibit! Simulacre convertit en referèndum! De cap manera no ha estat debades la feinada dels voluntaris, ANC, Òmnium, els partits, la feinada de tothom i l’encert. Tot tan acostat a la realitat i amb observadors internacionals i tot, i amb recompte per vegueries, 7 vegueries, estructura territorial del país, estructures d’estat. No existeix la majoria silenciosa, no existeix. El simulacre prohibit per la llei espanyola, que prohibeix fins i tot simulacres no convocats, es va celebrar. Entre llei i llibertat, triem la llibertat. I igual que, per ser revolucionari, l’art sobretot ha de ser bo i no pas revolucionari, amb el resultat d’aquest simulacre d’ahir -i de tot el que encara queda per fer- el que cal ara és continuar fent-ho bé. Fer-ho bé i sense baralles entre nosaltres. Que el somni de la llibertat propera prevalgui per damunt de les ambicions personals sempre mesquines. Ja hi serem a temps de discutir les ideologies, ja hi haurà urnes per decidir la composició del Parlament i dels governs corresponents. No és temps, encara, de campanyes ideològiques. És temps de sumar i és temps de construir el país, l’estat. Igual que fins ahir, amb el simulacre convertit en referèndum. Hi ha un President, ha quedat també ben clar, i hi ha un govern. Anem junts, com fins ara.

“Si no s’accepta que l’educació és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors i professores fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos d’unes depressions de cavall”. Paraules d’Alfred Sargatal. Aquesta tarda l’acomiadem, i hi serem.

Alfred

Trist d’una tristesa profunda, desolat. No ens havíem vist aquests darrers mesos, però fou ell el punt d’inflexió de la meva manera d’entendre i d’exercir l’ofici d’ensenyar. Aquell curs 88-89 a l’IB Montjuïc, a Can Tunis. De tots els departaments de Català que he conegut i en què he conviscut, aquell que ell dirigí ha resultat segurament ser el millor, el més complet i també el més divertit. La llengua, però sobretot la literatura i no només la catalana. Passió i rigor, il·lusió, ironia del sarcasme ben entès, aire de despistat. Semblava escèptic, però aquesta era tan sols una falsa impressió. Conversa sempre amable i interessant, la rialla a punt i aquell “que guai” avui ja passat de moda, però que aleshores li serví per anar-se posant el jovent a la butxaca. Alfred, Alfred Sargatal. El gran didàctic, el veritable pedagog. Lector, traductor, divulgador, poeta, investigador, recopilador, tantes i tantes coses. Ja no hi ets, Alfred. Estic trist i sense paraules des que m’arribà el calfred del missatge d’en Joan, tan breu, inesperat i esgarrifós. L’Alfred Sargatal és mort. Sinó que ara mateix tinc aquí davant Iniciació al conte literari, La invasió subtil de les aranyes, El Treball de Recerca en Literatura, les teves versions d’Eliot, Faulkner, e.e.cummings, els estudis sobre l’Antagonía del petit dels Goytisolo que tant t’ha fascinat. En fi, una part tan sols de la teva obra, del teu exemple i del teu record per sempre, admirat, estimat Alfred, acs.

Els humans renyem

¿Una llista dels 10 llibres que més m’han marcat? Em sabria massa greu pels que em descuidaria i no cabrien en un espai tan reduït. Poesia i narrativa, també la breu. I la Bíblia. Teatre menys, tot i que hi ha Shakespeare. Al final, no es tracta pas dels arguments sinó dels mots i d’aquella frase concreta que t’alça de la cadira. Parlem poc dels mots. Amb el fil d’un propòsit que no dic. Recordo el temps de Martí i Pol a l’institut. Vaig felicitar una ex-alumna l’altre dia i la seva resposta fou que encara recorda quan va haver de recitar Ara mateix i la vergonya que passà. Tot el poema, recorda. Tot està per fer. Ella tenia 12 anys i ara en té 22. D’això es tracta. Es tracta dels mots i de les petites anècdotes. Com quan en aquell volum de contes, excel·lent La Invasió Subtil de les Aranyes (Laertes) que mai no em cansaria de recomanar (recopilació d’Alfred Sargatal), el conte Gregor, de Quim Monzó, apareixia a la pàgina 247 en blanc i vaig haver d’explicar que era a causa de la falta d’acord entre l’editorial que publicava el llibre i la que en tenia els drets, Quaderns Crema. El conte el vam llegir igualment, és clar. Forma part de Guadalajara. El mestratge de Monzó i la paràfrasi de Kafka en què és justament l’escarabat que es veu convertit en un nen. El refús de la seva família i la dificultat primera de moure’s per la cambra i fins i tot per vestir-se correctament. Va veient, a poc a poc, el món exterior amb uns altres ulls: la seva imatge nova reflectida a l’espill del bany. Duu la roba al revés i els pares humans se n’estranyen en veure’l, és clavat al fill real que tenen. Li cau la Pepsi a terra i decideix netejar-ho tot per evitar que el renyin, els humans renyem. I també renyim de vegades. I el melodrama, a partir d’aquí, és que de sobte, mentre frega, sent fàstic dels escarabats, suposada “família”, i els aixafa, els esclafa literalment. Aquest joc, aquests mots i aquesta llengua precisa de la gran ironia. ¿Una llista de 10 llibres?
I per si un cas demà, bona Diada a tothom.