Cap argumentació

Acabat ara mateix de tornar de Cerdanyola. Dinar amb col·legues i amics del turisme. Molt bon ambient. I un cop ja a casa, aquestes coses que trobo sobre l’amor, la passió, el sexe i el desig. Servidor ja no hi té res a fer, però m’anoto això que digué Stendhal en el sentit que quan l’estimada es converteixi en amiga íntima, a partir d’aquí us procurarà uns plaers del tot diversos: els plaers de la vellesa. Com una flor que després d’haver estat rosa al dematí, en l’estació de les flors, es torna fruita deliciosa a la tarda, just quan ja ha passat la saó de les roses. De fet, seguint ara Wilde, quan un està enamorat comença enganyant-se ell mateix i acaba enganyant els altres. I encara Kafka, un cop més, en escriure allò que diu que l’amor entre germà i germana és de fet igual que l’amor entre pare i mare. I Pessoa finalment, advertint que allò perenne és un desig i que allò etern, una il·lusió. I, bé, la veritat és que ja en tinc prou, m’atabalo i no dono l’abast tant d’anar d’un cantó cap a l’altre. Són aforismes, al capdavall. Del grec aphorismos: delimitació, una mena d’assaig concís que no necessita cap argumentació, gairebé surt com surt. I la història del món n’és ple.

Mitges veritats

Màximes, aforismes, reflexions, sentències, proverbis. Tot de rotundes concisions que sembla que hagin de ser cregudes al peu de la lletra i sense possibilitat de rèplica. No és així, però. Potser ni tan sols es tracta de literatura, sobretot si per literatura entenem tota aquella mena de textos que no pretenen pas convèncer sinó per damunt de tot transmetre plaer, agradar. És per aquesta raó que la forma n’és el primer determinant i que el fons o contingut no fa cap falta discutir-lo. Amb el que deia de les màximes, aforismes…, en canvi, la mateixa concisió convida a la discussió i al debat potser fins i tot polèmic. Però és que, a més, els qui de veritat han estudiat aquestes qüestions, dins l’immens repertori que s’hi ofereix i des de tan distintes procedències, han observat que és molt probable que cadascuna d’aquestes màximes en contingui una altra que la contradigui. Ahir començàrem a l’Ateneu unes sessions sobre La Rochefoucauld, que em sembla esplèndid i m’ho fa passar la mar de bé. Tan bé com em va semblar que també s’ho passen els assistents. Segueixo de moment l’edició prologada i anotada pel professor Josep Antoni Grimalt de qui desconeixia que ha estat també el traductor al català de La Princesa de Clèveris (Mme de LaFayette) que just ara acabo de comprar a través de xarxa. Bé, al postfaci de les Màximes, Grimalt recorda que, de tant en tant, els llibres més canònics contenen també aforismes d’aquests que poden ser llegits i interpretats de manera invertida. El mateix inici de Tosltoi a Anna Karènina, per exemple: “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Però, esclar, si la capgires, diu: “Totes les famílies desgraciades s’assemblen les unes a les altres; cada família feliç ho és a la seva manera”. Segurament perquè una de les possibles veritats del gènere dels aforismes és que aquesta possibilitat d’invertir-los significa que el que molts en el fons contenen són mitges veritats, veritats migpartides.

¿A canvi de què?

Estimar els altres, estimar el que en diem el proïsme, no deixa de ser, en el fons, una forma més de l’amor propi. Deducció d’aquell aforisme de Kafka que diu que qui dins el món estima el seu proïsme comet una injustícia ni més ni menys grossa que aquell que dins el món no s’estima sinó ell mateix. De tal manera que només ens quedaria preguntar-nos si la primera cosa és possible. I mentrestant, no m’és arribat encara el temps que no em calgui ja sortir de casa i quedar-me vora la taula i escoltar. I ni tan sols això, limitar-me a esperar. No m’és arribat encara aquest temps de restar senzillament callat i sol, al marge del camí. El món ja se’ns hi apareix prou, de desemmascarat, no ho pot evitar. Serpentejant sempre a la recerca del profit que pugui treure’n, de tot plegat. ¿A canvi de què? D’altra banda, i pel que fa a la llengua, ja seria hora que algú contestés qui és que no ha deixat mai, ni deixa encara, d’imposar-la a qui.

Copista

Sóc, com a molt, un copista. Un copista que copia i s’expressa gairebé sempre a través dels altres. Cap cosa original. Els altres són els qui van fer i fan l’esforç de pensar-les i d’escriure-les i jo, a penes hi descobreixo coincidències, passivament me les faig meves i des d’aquí miro d’expandir-les. Pot ser qualsevol. Avui, un cop més, Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799), aquell científic, escriptor, de vegades filòsof, home malaltís, tens, savi, depressiu, insegur, molt probablement infeliç. M’encanten, però, les seves reflexions, la forma dels aforismes…Tot molt fàcil i sense cap mèrit. Exemples: Ah, si el cap que tinc em pogués traçar canals per promoure l’intercanvi i el comerç intern de tot allò que de vegades penso! En canvi, mira-te’ls, centenars de pensaments que jeuen aquí, al meu costat, i sense aportar cap benefici recíproc. Per cert, ¿què és més difícil, pensar o no pensar? Pregunta més aviat estúpida perquè l’home pensa per instint gairebé de conservació. I no hi ha ningú que no sàpiga com arriba a ser de difícil reprimir un instint! Homes d’esperit és el que ens cal. Un home d’esperit no hauria de pensar que el mot dificultat existeix. Via fora! Perquè, clar, el valor, la xerrameca i una gernació estan al costat nostre, de part nostra. ¿Què més volem, doncs? L’esperit.

Flors d’una retòrica vulgar

Philip Dormer Stanhope (1694-1773), més conegut com a Lord Chesterfield, comte, estadista i home de lletres,  és autor d’unes cartes adreçades al seu fill, també Philip, escrites amb la intenció de guiar no solament la seva educació sinó també la seva evolució com a persona. S’hi poden, per exemple, llegir coses com aquesta: no et deixis portar per la moda, ni tampoc per les camarilles que tinguis ocasió de freqüentar. I fes el favor de convènce’t que res no és bell si no és autèntic. I que cap suposada brillantor que no sigui fruit d’un pensament sòlid i precís no és sinó falsa brillantor. Solidesa, fill meu, solidesa. Quanta più sodezza, tanto più splendore. 

O: D’altra banda, és veritat que les expressions proverbials i el refranys trillats són flors d’una retórica vulgar. L’home elegant no recorre mai ni a refranys ni a aforismes excessivament corrents. 

I sort de Lord Chesterfield avui que no sé per què però m’he quedat sense Internet a l’ordinador i he hagut de fer servir el teclat del telèfon, a punt de perdre la paciència.

Llegir per no haver de pensar

De vegades llegeixo Lichtenberg. M’agrada. A Lichtenberg, vaig arribar-hi perquè un dia vaig saber que influí Goethe, Schopenhauer, Nietzsche. I també perquè Vila-Matas de tant tant en parla. Tendim a llegir aquells que llegeixen els qui ens agraden. I així vaig arribar a Montaigne perquè Pla el llegia i l’explicava. Igualment em passà amb Stendhal i amb tots els altres. Recordo que la cadena començà a 19-20 anys quan ja vaig veure que allò del futbol no funcionaria. Recordo que el primer fou Hermann Hesse, no sé per què. Demian, El Llop Estepari, Siddhartha, totes aquelles coses pseudorientals que ara no suporto. Però Hesse fou el primer i a partir d’ell vingueren tots els altres. La cadena encara no s’ha trencat. No he arribat enlloc per mi mateix. No he descobert res ni ningú jo sol. Sempre ha estat a través de la influència dels altres. I així, ara, de vegades llegeixo Lichtenberg. Segurament el representant més important de la Il·lustració alemanya. De fet, Lichtenberg (1742-1799) fou un científic. Matemàtic, físic, astrònom. Totes aquestes coses de les quals sóc un absolut profà. Però al capdavall ell passà a la història com a escriptor d’aforismes (aquests pessics de pensament i de saviesa). Arribà a omplir un munt de llibretes amb anotacions, observacions, anàlisis, ocurrències, reflexions, anècdotes, propòsits, acudits. Mai no és possible acontentar tothom. Una de les lliçons de la història. Tampoc Lichtenberg no té per què agradar a tothom. Però Lichtenberg deia que una nació que vol acontentar a tothom mereix que tothom la menyspreï. I que, si de sobte els homes es tornessin virtuosos, n’hi hauria molts milers que automàticament s’haurien de morir de fam. Encara més dels qui avui s’hi moren. En fi, hi ha molta gent que llegeix simplement perquè no li calgui pensar. Servidor n’és un.