La gràcia que hi trobo

Les hores solitàries de Baroja (Ed 98) i ara també les meves. Notes d’un aprenent de psicòleg. Sobretot perquè també a mi em ve ara el record d’aquells viatges de ja fa anys a Andalusia. Còrdova, per exemple, i de com tampoc la Mesquita, que a tothom deixava parat, a mi va ser el que menys em va agradar. De fet, l’art que en diem àrab no l’he arribat a entendre mai i l’única suggestió simpàtica que em produeix aquesta anomenada civilització àrab és la figura del filòsof Averrois (llatinització de Abu-I-Walid Muhàmmad ibn Ruixd) i fins a tal punt que, encara que no hi hagi dades concretes per assegurar-ho, el que em de gust és imaginar-me que no era moro. No ho sé, però llegeixo que la seva família feia temps que vivia a la península i que és probable que estigués barrejada amb elements ibèrics o gòtics. I en qualsevol cas el moro pur, a diferència d’ell, a diferència d’Averrois, no ha estat mai heretge ni lliurepensador, mai. Però bé. Em sembla apassionant, Baroja. Fins i tot amb aquesta aparença d’escriptor desembastat, desmanegat i d’escriure a la babalà i tal com raja. O potser és aquesta justament la gràcia que hi trobo.

I avui és diada de Sant Jordi, esclar. Bona Diada. I el que diré és tan sols que, si tingués pensat sortir al carrer, correria a fer-me de seguida amb un exemplar de En Aquesta Part del Món (AContravent), el dietari de Guillem Simó. No ho faré. Ja el tinc, i del tot llegit i subratllat. Dietari imprescindible, plaer dels més grossos. No exagero gens. “Als capdefaves que diuen que els mestres s’han d’adaptar als joves deixebles se’ls hauria de retirar la llicència de parlar. (Per cert, ¿qui expedeix ara aquestes llicències? A la censura franquista se li hauria d’agrair el favor d’haver mantingut mut i a la gàbia tant de poca-solta com hi arriba a haver)…Als joves se’ls ha de fer entrar en raó: jugant només es poden aprendre bajanades, els continguts d’interès només es poden adquirir a base d’un esforç rigorós…

La solidaritat com a xantatge

Record, precisament avui i, com aquell qui diu, l’endemà de la victòria del senyor Trump, d’aquell 9 de gener del 1992 en què Guillem Simó deixà escrit que la solidaritat consisteix a donar suport a unes determinades relacions de poder i que el benefici final d’aquesta solidaritat no és pas per a la idea, l’ideal, sinó per a un individu o grup d’individus. I que, com que l’ideal no té cap importància, l’actitud moralment més ferma no és sinó aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. La solidaritat com a xantatge, sí senyor. És de sempre que m’he estimat més, molt més, el mot caritat que no pas el de solidaritat. D’això que en diem solidaritat se’n fa espectacle. De la caritat, no. La caritat és discreta. El bon cor demana discreció. Amor compassiu envers el proïsme, generositat a l’hora d’emetre judicis sobre el pensament dels altres i sobre llurs accions. Beneficència envers els pobres i desvalguts. Almoina. I no fa cap falta que se sàpiga, no cal esbombar-ho, no se n’hauria de fer cap espectacle que mostri en públic fins a quin punt arribem a ser bones persones, aquest cofoisme. Tant de bo, a partir d’ara, davallés aquesta cosa de la correcció política i de totes les mentides i disfresses que comporta. I tant de bo, també, tornéssim a dir les coses pel seu nom. Peti qui peti. Aquesta tarda, per cert, a la Calders, presentació de la versió definitiva de En aquesta Part del Món. Imprescindible dietari que Acontravent acaba de publicar tot just un poc més de 12 anys després de produir-se l’absència física de l’autor, el professor Guillem Simó. (I, sisplau, des del més enllà, tinguin ben present això: fer del problema social un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre).

Les regles del foraster

¿Què és la civilització sinó un procés al final del qual tots els individus poden viure tranquil·lament sense ser molestats pels altres? Exactament, i com sempre que no sé què dir ni què fer, apareix la crossa lúcida de Guillem Simó. En la situació actual, afegeix el 16 de juliol del 1994, ni els forasters ni els catalans viuen civilitzadament a Catalunya; ben al contrari, viuen enmig d’una tensió creixent, profundament incivil. 20 anys fa que Simó, mallorquí, ho deixà escrit. En aquesta part del món. Una cosa sí que ha canviat, però. El darrer paràgraf d’aquesta mateixa entrada ha canviat. Ja no sembla veritat avui que els individus, pessimistes, es donin de baixa de la utopia civilitzadora i es resignin a continuar vivint a la manera silvestre i erràtica. La resignació ha desaparegut i la utopia ja no se’ns apareix com la concepció d’un ideal irrealitzable. ¿Per quins set sous, per exemple, he de negociar jo la llengua del país? ¿Per què sotmetre’m a les regles del foraster?

(Per cert, deia ara fa just 2 anys, que continuo demanant-me per a quan finalment hi haurà disponible l’edició completa i definitiva del dietari. Doncs bé, la cosa ha trigat, l’espera ha estat més aviat llarga, però segur que haurà valgut la pena. Aquesta edició completa i definitiva, a càrrec de Carme Vidal i de Sam Abrams, i feta per Acontravent, la presentaran els excel·lents crítics i professors Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera a Ciutat de Mallorca el pròxim i ja tan proper dijous 3 de novembre 2016. Candeletes).

Pura disciplina personal

Fa just 3 anys avui de la primera entrada en aquesta pàgina miquelcolomer.cat. 1.082 textos, gairebé un cada dia. Més llargs o més curts, en general ben curts que és com més m’agraden. Bé, si aquest exercici hagués estat diari, ara seria el que fes 1.095. N’han faltat 13, doncs. No sé quant de temps més durarà això. Es tracta de pura disciplina personal. Cap altre afany. És cert que, de les coses que abans del 2011 havia escrit, en va sortir un llibre, Tot el que Tinc (Acontravent), que no degué ser gaire llegit. Amics que m’hi van empènyer. Ara no m’hi empeny ningú. Segur que sortiria un altre volum de més de 200 pàgines, segur. No sé si bones ni aprofitables, ni si tindrien gaire interès. Però només de pensar el que tot això suposa d’endreçar, de polir, d’escurçar, de triar i, encara després, tot el que hi ha de presentacions i actes socials, la veritat és que la mandra que em ve és immensa. Al capdavall, tot queda a la xarxa per a qui pugui interessar-li. I de manera gratuïta. No escric pas, ja ho he dit, de cara a la galeria ni per cap afany de figurar enlloc. Fujo de tot cenacle, de fet. Al llarg d’aquests 3 anys que dic hi ha hagut 141.770 lectures en aquesta pàgina. No sé si són moltes o poques, però són les que són. I, això sí, estic molt agraït a totes aquelles persones que l’han visitada i que, fins i tot, hi han deixat un o altre comentari. Mercès.