La temptació del fracàs

Dues parelles entren al cafè. La noia d’una d’aquestes parelles em crida de seguida l’atenció. Acompanya un jove esvelt i de bon veure. Quan escullen taula, ella insisteix que el jove s’assegui al seu costat.

A partir d’aquest moment no fa altra cosa sinó dispensar-li tota classe d’atencions. Hi ha un moment que ell treu una cigarreta. Ella de seguida li ofereix la seva burilla perquè l’encengui, però alhora -dos serveis per a una sola finalitat- li acosta la capsa de llumins. Quan destapen el vi, s’afanya a servir-lo. A banda d’això, mentre conversen amb l’altra parella, ella no fa res més sinó escoltar el que ell contesta, comentar-ho, festejar-ho, i no només amb paraules, també amb ganyotes, amb carícies. Finalment, no pot contenir-se, i li passa el braç pel coll. Des d’aleshores queda adherida a ell, no el deixa anar. Necessita testimoniar que aquest li pertany. De tant en tant li parla a l’oïda i se n’aprofita per besar-lo a la galta. Altres vegades, sense res que ho faci preveure, es gira cap a ell i arrufa els llavis. El jove, que no la veu, preveu potser alguna iniciativa i inclina lleugerament el rostre. La noia, aleshores, avança la boca i el besa. Evidentment, la noia no veu res, no sap probablement on és, de quin color són les parets, qui són els cambrers, ni veu l’home pàl·lid -jo- que, tot sopant, l’observa.

Aquesta noia no hi és, al cafè. Està “instal·lada” en el seu home. Físicament, moralment, no viu sinó del cos del seu amic, el gest més petit del qual desencadena en ella multitud de reaccions, n’hi ha prou que ell canviï de posició perquè tot el cos de la noia s’orienti d’acord amb aquest canvi. D’això se’n diu, més que amor, enamorament. Es troba en l’època en què un mata o se suïcida per passió. Passarà. Passarà. Pa. Pa.

Més o menys així, Julio Ramón Ribeyro explica aquesta anècdota al seu impagable dietari “La Tentación del Fracaso”, (Seix Barral i una edició recent amb pròleg de Vila-Matas). I suposo que qui més qui menys hi ha passat, per situacions semblants. I sabem que, efectivament, acaba passant, s’acaba refredant. Potser és per això que els que som més covards, els que ja venim de diversos i considerables fracassos, quan veiem a venir la possibilitat d’una altra situació semblant, ens situem darrere d’una pantalla.Una pantalla que ens impedeixi o ens dificulti acostar-nos a qui ens fa l’efecte que ens atrau. I és aleshores que ja estem perduts per a l’amor i per a l’enamorament.

Ara, La temptació del fracàs no tracta només del fracàs amorós. Ni molt menys. Ribeyro és un escriptor peruà que va morir l’any 1994 i que no és gaire conegut entre nosaltres. Bé, ara potser ja una mica més. El que passa és que va tenir la mala sort de ser contemporani de Mario Vargas Llosa, set anys més jove i que encara és viu. Però mira, igual que el whisky Powers ha estat eclipsat per la fama del Jameson, però és molt més bo el Powers, així Ribeyro pot ser que hagi estat eclipsat per don Mario, però és molt més bo Ribeyro. Jo diria que cal llegir-lo. Com a mínim, aquest La Tentación del Fracaso i també “Prosas apátridas” (textos aforístics) i “Cuentos completos”.

Sort que no se’n van sortir

La carretera de Perpinyà a Narbona passa, com se sap, primer, al costat de la immensa vinya de Rivesaltes i, després, prop de Taltaüll on hi ha unes restes humanes de més de 400.000 anys d’antiguitat. Fem camí i deixem enrere Salses i el seu castell, que marca el límit nord del Rosselló, sobrepassem els estanys de Bagues i Sigean, entreveiem Leucata i Barcarès i entrem de seguida a Occitània, la llengua d’oc, el sí dels trobadors, l’amor cortès, la distància (mesura) en relació a la dama estimada (sempre de rang superior) per tal de no satisfer el desig i que l’amor es mantingui viu i encesa la brasa. No hi ha possibilitat de viure sense desig. Triguem 40 minuts fins a Narbona. Fins aquí havia arribat el mar en el passat i Narbona havia estat un port molt important de la Gàl·lia Narbonensis, cruïlla de comunicacions fonamental. El camí de Bordeus i Tolosa es troba aquí amb el que ve de Catalunya i parteix cap al nord i cap a Itàlia. Narbona ara ha perdut pes, però arribà a tenir 50.000 habitants en temps dels romans, dels quals queden pocs vestigis. Se’n conserven més de l’època medieval. La Catedral de sant Just i el Palau de l’Arquebisbe, per exemple. Passant-hi, recordo, un mes de novembre de ja fa anys, la sumptuosa cerimònia, a la catedral, de la recepció i benedicció del vi novell. El vi, producte fonamental per a l’economia narbonesa i de tot el departament de l’Aude en general.

A poca distància de Narbona, Minerva. Els càtars. Els càtars gaudeixen de molt de prestigi, però a mi sempre m’ha semblat una sort que no se n’haguessin sortit. ¿T’imagines una societat feta només de gent bona i pura o aspirant a ser bona i pura? Els càtars creien que el nostre món, fonamentalment dolent, no podia ser obra d’un Déu bo, que el nostre món no és res més que una creació de l’esperit del mal, Satanàs. I el regne del cel no s’obrirà sinó a aquells que seran purificats en el curs de les seves vides successives. Càtar, del grec, pur. La saviesa (la puresa), doncs, consistia a desfer-se de la realitat satànica i esdevenir pur. No veien en l’església romana sinó una invenció del dimoni i només administraven un únic sagrament, el “Consolamentum”. I només els “perfectes” que menaven una vida pel camí de la fe càtara podien rebre’l. Els altres, els “creients”, constituïen la massa dels fidels, els aspirants a “perfectes”, encara no podien enfrontar-se a les lleis, molt dures, imposades per la doctrina i serien “consolats” només en el moment de la seva mort. I, és clar, dius, ¿de qui és a l’abast, tot això? Com a molt, de molt pocs. Tanta sobrietat, tanta discreció, tant de respecte. ¿T’imagines això dut al límit? El món ja s’hauria acabat. Ara: visitar Minerva és interessant, molt interessant. I tot això s’ho van endur els francesos. Les Croades, naturalment amb la connivència de Roma. Sempre he pensat que per sota del motiu religiós -perseguir uns suposats heretges- s’hi va amagar el veritable motiu econòmic de l’annexió del territori, que era aleshores molt ric. Simó de Montfort i els altres que vingueren després van fer bé la seva feina terrible. Tenir els càtars com a aliats ens va sortir car també a nosaltres. La primera desfeta històrica de les diverses que hem patit va ser a Muret (1208), sud de Tolosa, no gaire lluny d’aquí on ara som. Pere el Catòlic, pare de Jaume I, ho va fer tot fatal i tot ho va perdre, la batalla i la vida. Al segle XIV tot era acabat, dat i beneït.

Dinem al Relais Chantovent. Molt bé. 38.-€ per persona. I després de dinar ens fa mandra d’anar al monestir de Fontfreda. Diem de deixar-ho per a un altre dia d’aquests i mirem que l’horabaixa transcorri suau i plàcida. Sembla que vol ploure. Millor.

Aquella oració als pobres

Va ser ara fa cinquanta anys, el 1970, que el director rus, aleshores soviètic, Grigori Kosinter va adaptar per al cinema un dels cims del teatre de Shakespeare. El Rei Lear (“Korol Lear”). Anteriorment ja havia adaptat El Quixot i Hamlet, igual que algunes altres de les més estremidores obres del Bard. Servidor havia ja pogut veure el Lear de Laurence Olivier i el de Peter Brook. Però aquest de Kosinter, on he tornat aquest capvespre, els supera. Els supera en emoció i en sensibilitat i també en la interpretació, aquí gairebé perfecta, sobretot en els papers del rei (Juri Jarvet) i en el de la filla petita Cordèlia (V. Shendrikova). Actors pràcticament desconeguts aquí, però de gran prestigi al seu país. La història és ja coneguda: el rei Lear, que ha esdevingut foll, abdica i decideix llegar totes les seves riqueses i tots els seus dominis a les seves tres filles. Abans, però, hauran de declarar fins a quin punt estimen el seu pare. Goneril i Regan (les grans) ho fan de manera pomposa i interessada, però la petita, Cordèlia, que és la que més se l’estima, no s’avé a adular el rei amb la mateixa hipocresia que les seves germanes i, com a conseqüència, el rei la deshereta. I aquest fet desencadena una sèrie de situacions que acabaran en tragèdia. Tragèdia total. Hi ha un moment -bé, de moments n´hi ha molts i de molt remarcables-, però n’hi ha un, deia, que ens fa veure que hi ha una primera vegada a l’obra que el rei s’oblida d’ell mateix. Els sofriments que ha viscut han fet que comenci a adonar-se que els altres també existeixen. I ens dóna la gran sorpresa. Resa una oració, però aquesta oració no va adreçada als déus, sinó als pobres de la terra. Val la pena:

Pobres espellifats, on sigui que us trobeu, / vosaltres que, mig nus, patiu l’assot / d’aquest tempestejar despietat, / ¿com podeu suportar, amb el cap descobert, / els flancs sense aliment i els vestits foradats, / maltempsades així? Ah, que pocs pensaments / he tingut per vosaltres! Aprèn, luxe, d’això! / Exposa’t a sentir les penes dels més pobres, / i a prescindir de les coses supèrflues / perquè ells se n’aprofitin. Així et podràs mostrar / més just davant del cel.

I és amb aquesta oració que Lear troba la seva veritable i autèntica identitat. I la tragèdia és tragèdia perquè sobrepassa l’explicació racional. A Lear li arriba la mort amb Cordèlia, també morta, als braços, sense que pugui entendre per què un gos, un cavall, una rata, hagin de viure i ella hagi de ser morta. No hi ha perquès, no hi ha explicació racional. Només la presència del mal, la part més negra de cadascú de nosaltres. Hi ha una part de Lear, i de Goneril, i de Regan, i també d’Edmund en algun moment de la vida de tots nosaltres. Shakespeare ho sabia. I aquesta versió de Kosinter ho mostra de manera gairebé sublim.

La bomba anatòmica

Hi ha ben poques pel·lícules sense històries d’amor. Les de submarins, potser, i no sé si gaires més. Ahir vaig tornar un cop més a Gilda, no sé les vegades que l’he vista. És el que té aquest canal TCM, que m’encanta. Revisió del cinema que en diem clàssic. És de l’any 1946, Gilda. I va esdevenir popular, entre d’altres raons perquè va trigar a ser estrenada entre nosaltres. A finals de la segona guerra i ambientada en una Argentina neutral reconstruïda en estudi, es desenvolupen les conflictives relacions entre Ballin Mundson (George Macready), propietari d’un luxós casino que serveix de tapadora per a les activitats d’un grup nazi, la seva dona, esplèndida, Gilda (Rita Hayworth), i un seu antic amant i nou empleat al casino, Johnny Farrel (Glenn Ford). El director de la pel·lícula va ser Charles Vidor i en el rodatge va jugar un paper fonamental la improvisació. Es tractava de buscar un nou al·licient per a Rita Hayworth, ja una mica fastiguejada del seu paper de consort del gran Orson Welles, del qual haurem de parlar algun altre dia. Quan un any després, el 1947, es van divorciar, es veu que ella va dir que viure amb un geni resultava massa cansat. No sabia encara que un cop ja divorciats li tocaria novament compartir plató a la també excel·lent “La dama de Shanghai”, dirigida justament pel seu ex-marit.

El cas és que a Gilda destaca la famosa escena de la bufetada que Glenn Ford venta a Rita, escena amb la qual finalitza el fantàstic número Put the Blame on Mame, i on la Hayworth inicia aquell cèlebre streaptease. La cançó Amado mío i el final en què, asseguda a la barra d’un bar i acompanyada d’una guitarra, repeteix amb la seva pròpia veu Put the Blame on Mame són també moments que han contribuït a fer de Gilda un dels referents del cine negre dels anys quaranta.

Són 110 minuts d’un blanc i negre clàssic que ha suportat el pas del temps i si el nom de Gilda va servir per batejar una bomba atòmica llançada damunt l’atol de Bikini, aquí, Rita Hayworth, “la bomba anatòmica”, va permetre encunyar la sentència: “No siguis una Gilda”, aplicable a les noies un poc capverds.

I no voldria descuidar-me d’esmentar Tio Pio, l’encarregat dels lavabos-tocadors. Tio Pio ho sap tot de tothom. I no només ho sap, també ho endevina. “Les persones frustrades fumen massa” (a causa de la soledat). Sóc fumador i sempre m’ha quedat gravada a la ment aquesta frase. Fumar és de gent frustrada. Grandiós Tio Pio. I Steven Geray que és qui li dóna cos i ànima.

Molta discreció

Diu que faran tancar els prostíbuls. Podria molt ben ser, és clar. Bé. El país s’ensorrarà, ara sí que s’ensorrarà! Fer de puta, o de meuca, tant se val, és, però, l’ofici més antic del món. No n’hi ha cap altre de més antic. I no es tracta pas de defensar les màfies i els proxenetes que esclavitzen noies, fan que s’exhibeixin als marges de les carreteres i les obliguen a prostituir-se, no, de cap manera. Això és un delicte dels més grossos i ha de ser perseguit a ultrança i sense cap mena de miraments. Ara bé: potser tancaran els anomenats prostíbuls, però hi ha una cosa que mai de vida no podran evitar: que qui vulgui fer de puta, perquè ho vol i perquè li agrada i li surt de dintre, senzillament ho faci. No passarà res i no ho sabrà ningú. Senyores o senyoretes que fan senyors. Ofici de la màxima discreció si es fa bé, naturalment. I ja se sap que les ments benpensants i el bonisme imperant i el feminisme mal entès que ens envolten no hi estaran pas d’acord. Al contrari. Però el que passa és que, al món, hi ha mascles i hi ha femelles (bé, d’acord, i les excepcions lgtbiq, ja ho sabem). Això és així. I amb tot el que comporta ser una cosa o l’altra. El problema són els ismes, masclisme, feminisme, però deixem-ho estar, això, ara.

I és que m’estimo més referir-me a un exemple que ja he fet servir alguna altra vegada. Aquest que diu que ja fa temps i temps que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tantes estones de la seva vida a freqüentar prostíbuls i prostitutes. I ell responia que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta professional i experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents  -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de  reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge de les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja està tot resolt. Amb les dames honestes mai no queda res del tot resolt.

Discreció, això sí. Molta discreció. Hem de ser discrets. I fer allò que tinguem ganes de fer sense, però, molestar ningú. És a dir, sense que se n’adonin. Cases de putes incloses. La mar de discretes.

Hereus que són ben vius

Doncs i tant que hi ha hereus, entre nosaltres, d’aquella manera de fer i de pensar i de comportar-se que així de clar deixà reflectit Daniel Defoe en boca de Robin Crusoe (pàg 198-199, exactament): “…En tot cas, això justificaria la conducta dels espanyols en les barbàries que van perpetrar a Amèrica, on van assassinar milions de persones d’aquestes, que, tot i que efectivament eren bàrbars i idòlatres i observaven diversos ritus cruels i sanguinaris, com ara fer sacrificis d’éssers humans als seus ídols, per als espanyols eren inofensius; i d’aquest extermini en aquelles terres ara se’n parla amb repugnància i ignomínia -entre els espanyols mateixos i tot- en totes les nacions cristianes d’Europa, que ho consideren una veritable carnisseria, una atrocitat sanguinària i inhumana, injustificable a ulls de Déu i també a ulls dels homes. Tant és així que la mera paraula “espanyol” és rebuda com una cosa espantosa i abominable per tothom que té un mínim d’humanitat i de compassió cristiana, com si el regne d’Espanya destaqués especialment per haver engendrat una raça d’homes sense sensibilitat, desproveïts d’entranyes i dels principis bàsics de misericòrdia per apiadar-se del desvalgut, cosa que se sol considerar prova de noblesa d’esperit”.

Vull dir que, en fi, segurament no fa falta afegir-hi comentaris. Hereus que són ben vius, no cal tampoc, suposo, dir-ne noms ni cognoms, i que tenim del tot enregistrats a la ment. Caps de les anomenades forces de seguretat, el mateix monarca i molts del qui tenen com encàrrec exercir i distribuir allò que encara gosen dir-ne justícia. La veritat és que alguns d’aquests éssers, o avantpassats seus, me’ls imagino perfectament actuant, o manant actuar, en aquell temps que Defoe descriu de forma indefectible al seu llibre immens. Encara no fa tres anys, per cert, del 1r d’Octubre. Inoblidable de totes totes.

Tots aquells que viuen en la insatisfacció

No és tracta pas de cap decepció, no. Ara, sí que és veritat que les últimes 100 pàgines de Robinson Crusoe se m’han fet no tan agradables. No recordava el pragmatisme que tot ho envolta sobretot des que l’illa es converteix en una zona molt més habitada. I no pas perquè hi hagi Divendres, el macip, que consti. (Que ben trobada, per cert, la paraula macip, en lloc de la de criat. Fa tan sols vuit dies vam tenir els macips i les almorratxes, en aquest poble. El que passa, però, és que la majoria de la gent no saben ni què vol dir la paraula). Si de cas és a causa de la possibilitat que se li obre, a Robin, després de tants i tants anys, més de trenta, de tornar als orígens, a Anglaterra. Però tant és. El plaer de la lectura de la versió que n’ha fet Esther Tallada és inesborrable. Tot un model de llengua, ja ho vaig dir. I les reflexions de Robin: la por del perill és deu mil vegades pitjor que el perill mateix quan el tenim davant dels ulls, i l’angoixa, molt més feixuga que el mal que ens la provoca. I ple d’afers per l’estil: totes les coses bones d’aquest món només ho són en la mesura que ens fan servei, i que de tot allò que puguem acumular que ens sigui sobrer només en gaudirem en la mesura que ho hàgim de menester i prou. I de les referències a la lectura de la Bíblia, detall del qual em sembla que no se n’ha parlat mai prou, i no pas només en el sentit de ser creient o no ser-ho, no va per aquí la cosa. se m’acut de pensar que, segons com, aquest, Robinson Crusoe, és també un llibre bíblic, llibre de llibres.Valorar molt més allò que tinc que no pas el que em falta, o que em sembla que em falta. I és que en vull deixar constància en aquest diari (el diari que escrigué fins que se li va acabar la tinta!) perquè en prenguin nota tots aquells que viuen en la insatisfacció, que no poden gaudir còmodament del que Déu els ha donat perquè només fan que buscar i cobejar coses que no els ha donat. A parer meu, tota la nostra insatisfacció per les coses que no tenim ve de la falta d’agraïment per les coses que sí que tenim.

I és clar que farà falta, encara, algun altre comentari. En relació, per exemple, a la idea que Defoe deixà escrita en relació a la presència espanyola al subcontinent i a la manca absoluta de qualsevol forma humana de conducta. Ja en parlarem. I també de com sobta, a mesura que avances en la lectura, el fet de no trobar-hi ni el més mínim esment pel que fa al fet de com Robin resolia ses necessitats sexuals. Perquè no vol dir res que finalment es casés (devia tenir ja la seixantena) i tingués tres fills, dos nens i una nena. Fets que no el van ni perjudicar ni desagradar, escriu. I que la dona se li va morir. Només això, en diu. Res més. I que potser un altre dia explicarà més coses amb més detall. Novel·la, doncs, ideal, per llegir en una illa solitària, deserta. Com, per exemple, aquí casa mateix. Cinc sessions, tot plegat. La mar d’intenses.

Mentre no desaparegui aquesta mena de càstig diví

Pràcticament a només tres setmanes perquè comenci el curs 20-21. Vés a saber què passarà! Allò que tinc del tot clar és que, si les classes no són presencials, no són classes ni són res. I, encara, tots els dubtes que vulguis en relació a tot això que es diu d’assistir-hi, tant professors com alumnes, amb màscara! Estic convençut que no ho podria suportar. Al cap de deu minuts, tirant llarg, em faltaria respiració per poder continuar explicant les coses que em fes falta explicar i també per mantenir l’atenció de part dels alumnes que hagués de tenir davant meu. ¿Com vols fer classe en aquestes condicions? ¿Com creus que te’n pots sortir? Fa ja uns quants anys, en una entrevista emesa per una ràdio francesa, Catherine Henri, una professora que ha escrit i publicat un llibre sobre la seva experiència com a educadora, definia el bon estudiant dient que era aquell que es deixa sorprendre, que es deixa embadalir, que es deixa commoure. I en sentir-ho, vaig pensar que sí, que és clar, que és veritat. Una de les funcions dels professors, ara que ja som, com dic, a les portes d’aquesta nova represa, és seduir. El bon estudiant, de la seva banda, i de fet mai no deixem de ser estudiants, és aquell que, sense notar-la, accepta aquesta seducció, l’admet, de manera que a poc a poc se li van obrint les portes del món. Però, que lluny que som ara de tot això! Que lluny! I no tan sols pel risc de la malaltia i de la pandèmia. Ara hi ha, per damunt de tot, l’utilitarisme -estudiar no pas pel fet mateix del saber i de la seducció que comporta sinó pel de mirar d’inscriure’t en allò que et sembli que et farà guanyar més diners, la perdició de tot. I per això es fa tan difícil d’entendre que els morts i els que dormen s’assemblin tant, com si es tractés de la mort pintada. ¿Seduir? ¿Commoure? ¿Convèncer? On vas a parar! Se’m fa molt difícil de pensar què faria si ara mateix tingués fills en edat escolar. Classes particulars, potser. I pagant, és clar! Mentre no desaparegui aquesta mena de càstig diví.

Allò que queda d’humà dins nostre

Parèntesi en relació a la lectura de Robin Crusoe. Sobretot perquè m’adono que, per exemple, he llegit molt poc Delibes. I en sé, per tant, molt poca cosa. He admirat, això sí, la seva discreció i aquest dematí he rellegit alguns articles i entrevistes que publicà Umbral ja fa més de quinze anys sobre l’escriptor de Valladolid. M’ha fet sempre gràcia el grafòman Umbral, que també és mort, de fet es va morir tres anys abans que el de “Pucela“. Las Palabras de la Tribu, per exemple. Un escriptor sense estil no és un escriptor. Un escriptor és la seva veu, és a dir, moltes veus: la seva, la dels personatges que crea, la del narrador. I la vocació que alimenta l’alt exemple dels grans que ens han precedit contribuint a salvar el que queda d’humà dintre nostre. Consistim en allò que fem, deia Umbral que deia Delibes. El castellà no és la meva llengua, però admiro els qui, com Miguel Delibes, han fet tant per depurar i tractar bé la seva, sigui la que sigui. I com Umbral, no cal que ho digui, de Francisco Umbral, de qui sí que he llegit molta més cosa. I no tan sols articles de premsa. Recordo ara mateix aquella seva expressió en un programa de tele, em sembla que de la Milá, en el sentit de dir “escolti, jo, de tot això que diuen no en sé res ni m’importa gens, jo he vingut aquí a parlar del meu llibre, així que ja ho sap!”. Tot un clàssic, sí, senyor. El que queda d’humà dins nostre! Perquè Umbral és l’autor d’uns llibres que més m’ha agradat de tots els llegits en castellà. Concretament, Mortal y Rosa. Gosaria dir que obra mestra. Memòria simultània i paraules en relació a l’alegria d’un nen, d’un fill, i al dolor immens a què t’arrossega que se’t mori. Dolor i bellesa literària de les de debò. I aquell calfred quan a hom la felicitat se li escapa entre els dits al mateix moment de passar pagina. “Acabo de dir a algú que has estat l’única veritat que m’he trobat al llarg de la vida. Eres, ets, l’única veritat que sé trobar en mi. Tan sols em queda el teu record, aquesta foto en què em mires, seriós, per damunt del bol de l’esmorzar, per tal de no ser-me jo mateix totalment menyspreable.” Aquest llibre, Mortal y Rosa, és del 1975 i el pròleg de l’edició de què disposo, Planeta 2007, és de José Manuel Caballero Bonald. També del tot recomanable.

Una fosa immensa

Hi ha un grup de lectors de Vila-Matas que té pàgina a les anomenades xarxes socials. Com tants i tants d’altres grups de lectura o de qualsevol altra cosa, que també hi tenen pàgina. Jo dubto si continuar tenint-hi un espai o deixar-ho córrer. Em sembla que, si ens obliguessin a facilitar tan gentilment dades sobre nosaltres mateixos, el facebook, el twitter i totes aquestes anomenades xarxes socials no tindrien l’èxit que tenen. Hi ha molt de vanitat en tot això i resulta allunyat d’uns dels ideals que de vegades he procurat fer-me meu. No veure ni ser vist. La discreció total. Bé. El cas és que aquest grup de lectors de Vila-Matas publicà ja fa dies i setmanes i mesos uns comentaris, o apunts, del mateix autor en relació a alguns aspectes de la seva obra. “El màxim a què podem arribar és a ser infinitament petits. Actualment allò infinitament petit s’està revelant molt més interessant que allò que és gran, o important. La tendència de l’home a fixar-se en les coses petites ha portat a grans coses”. I també citant Rimbaud: “Heu-me aquí, a la platja armoricana. Ja poden totes les ciutats il·luminar-se de nit. S’ha acabat la meva jornada; deixo Europa. L’aire marí em cremarà els pulmons; els climes remots em torraran la pell. Nedar, aixafar l’herba, fumar sobretot; beure licors forts com si es tractés de metall fos -com feien aquests cars avantpassats a l’entorn de les fogueres”. I aquest magnífic “res no tranquil·litza tant com anar-se’n”. I, finalment, l’esment del poeta Ph. Larkin: “De tant en tant sents de cinquena mà, / a manera d’epitafi: / Ho engegà tot a rodar / i se n’anà, i prou…”. I potser sí que hi ha molt de veritat en tot això. Potser sí que sempre ens n’estem anant.

Igual, de fet, que ho féu Robin Crusoe més de tres segles enrere. I els penediments i les reflexions. Tot un llibre de reflexions, el de Defoe. I l’illa que serveix d’excusa de tot plegat. Infinitament petits, també. Avui estimem el que demà odiarem; avui busquem el que demà rebutjarem; avui desitgem el que demà ens farà basarda, el que ens farà tremolar de por i tot…I és que som incapaços de valorar les nostres circumstàncies reals fins que no ens les confronten amb les circumstàncies contràries, ni sabem apreciar les coses de què gaudim fins que no ens falten. Al punt on sóc Robin duu ja quinze anys a l’illa i llegim que to això va fer que la meva vida fos millor així que en societat perquè, quan em pensava que trobava a faltar companyia (de necessitat sexual, encara no n’he llegit res), em plantejava a veure si aquells diàlegs que tenia amb els meus propis pensaments i, espero poder dir, fins i tot amb Déu mateix a través de jaculatòries, no era mot millor que tots els plaers que em pogués oferir la companyia humana en aquest món. Sí, en aquella illa jo estava a recer de tota la maldat del món. No tenia “les passions carnals, els desigs dels ulls, l’orgull de posseir”. Abraham: “Entre vosaltres i jo hi ha una fosa immensa”. I ja sense gens d’interacció social.