Pàgina d'inici » Dietari » Sobre el fet de fracassar. Encara més!

Sobre el fet de fracassar. Encara més!

S’acosta Sant Jordi amb la sensació, però, que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Però posats a pensar sobre el fracàs i sobre el fet de fracassar diria que tal cosa consisteix a no reeixir en qualsevol empresa o objectiu que t’hagis proposat. Per parlar de fracàs, doncs, cal que primer t’hagis proposat alguna cosa. Si res no t’has proposat i res no aconsegueixes, és absurd parlar de fracàs. Una de les mentides més grosses que tenim instal·lades en aquesta nostra societat en crisi és la del fracàs escolar. Primer perquè arribar al graduat escolar, és a dir, acabar el 4rt d’ESO no suposa cap esforç desmesurat. És com bufar i fer ampolles. I, després, perquè tot aquell que no ho aconsegueix és senzillament perquè no ha fet res. Res de res. I si no fas res i, per tant, no te’n surts, la paraula fracàs no és aplicable de cap manera a la teva persona. Només pot fracassar aquell que alguna cosa intenta i és impossible que fracassi aquell que no intenta ni fa res. No hi ha fracàs escolar. El que hi ha és fracàs estrepitós de la LOGSE dels anys 80. El que hi ha és el fracàs estrepitós del model de societat fal·laç i subvencionada que des del poder s’ha volgut impulsar. Que res no costi cap esforç. Només drets i cap deure. Això sí, això sí que ha fracassat rotundament i el resultat és aquesta estètica degradant i deplorable de la xusma “indignada”. A Catalunya només tenim competències plenes en ensenyament; no pas exclusives. No podem dissenyar, encara, la nostra pròpia llei perquè tal cosa depèn d’Espanya. I a Espanya, hi hagué Rubalcaba (acs, per cert), aquell candidat d’ara fa ja 10 o 12 anys, que proposà una mena de MIR per seleccionar els millors professors i després formar-los. Déu nos en guard! Quin absurd i quin disbarat! Rubalcaba al final no va guanyar, però aquest no és el problema. El problema era i és aquest formar-los, que sona massa a ensinistrar-los, que és el que en general entén un socialista per formació. El problema és que és cert que avui hi ha segurament, a l’escola pública, una majoria de professors que pertanyen a això que podem anomenar pensament únic i feble. I és absurd que un cop has seleccionat els millors professors parlis després de formar-los. Si són els millors, ¿en què pretens formar-los? I el record d’aquells dies que assistíem als tòpics de les anomenades festes de final de curs. Quina vergonya, en general! Brogit, xivarri, decibels i professors rient i aplaudint unes tals gracietes. Tot ben lluny del prestigi que aporten els equivalents actes acadèmics de final de curs al món anglosaxó i germànic. En comparació, el que avui tenim aquí, al sector públic si més no, és l’equivalent de can pixa i rellisca. Aquest sí que és el fracàs. Aquest desprestigi total, aquesta degradació de les formes i aquesta estètica deplorable, tuteig universal inclòs. Em sembla que no treballàvem pas durant tot un curs sencer per arribar a uns finals com aquests que dic. I ara la veritat és que ja no sé pas del cert com funciona. Ja fa més de 8 anys que no hi sóc. 

I, finalment, atenció amb la llengua. Molta atenció si us plau. Fa falta fer-la imprescindible. Perquè n’hi ha que pretenen primer degradar-la, catanyolitzar-la i després extingir-la. Els mateixos de sempre, des de fa segles. En aquest sentit, no oblidéssim pas que sense el català, principal i potser únic signe nostre de distinció i la base de tot, és impossible que hi hagi país. Prou que ho saben, ells, això. Prou que saben que seria, de part nostra, aquest cop sí, el més absolut dels fracassos. I no, no em fa res repetir-me.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s