No et deixis salvar, i salva’t

Passo el dematí, un més, entretingut rellegint dietaris d’anys enrere. Record i memòria. Sensació estranya i no gaire agradable de llegir-se un mateix. El 16 de juny del 2005, però, era a Berlín, a l’hotel Clarion, acompanyant un grup de no sé què. Berlín és una ciutat que m’encanta. Era al jardí prenent cafè i fent temps perquè arribés l’hora d’anar cap a l’aeroport, aeròdrom o camp d’aviació, expressió de Pla que m’entusiasma. El jardí era com un envelat, com una carpa, amb la temperatura justa, tan justa com la dona del llibre que llegia. Tenia entre mans “La dona justa”, de Sándor Márai, que per a mi s’ha convertit gairebé en un missal. A la llibreta que ara rellegeixo hi ha anotades tota una sèrie de coses relacionades amb el llibre de l’hongarès de manera que, com més va, més em sento reflectit en els pensaments seus. El mateix adjectiu justa del títol, per exemple, és un adjectiu de significat ambigu. Justa sí que vol dir apropiada, adequada, veritable, però també justiciera, venjativa, freda, calculadora. Resulta terrible al capdavall la seva figura i la seva presència, la presència concreta de Judith Aldozo. I les pors de l’home. La por, posem per cas, de no gosar acceptar el regal de l’amor i el coratge, l’enorme coratge, que cal per deixar-se estimar sense reserves. I el reconeixement del trist secret de tot ésser humà: aquesta enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure. Aquest personatge masculí, que sento com si fos jo mateix, no va tenir prou coratge per viure amb una dona que l’estimava; no va ser capaç d’acceptar el seu afecte, se n’avergonyia i fins i tot la menyspreava una mica perquè la sentia diferent, amb uns altres gustos i amb un ritme de vida ben divers del seu. Temia, també, per ell mateix, per la seva vanitat, i tenia por de lliurar-se a aquell xantatge generós i complicat amb què ella provava d’arrencar el seu amor.

Faltava encara una mica, aquell 2005, perquè esclatessin totes les bombolles. Però Márai també parla dels plans econòmics de les nacions per avançar en la millora i el progrés dels pobles i dels països. No gastar més enllà del que s’ingressa i la seguretat que, si es fa, en acabat podrem pagar el que es deu. Plans que després s’han de dur a terme, si convé a sang i a foc i peti qui peti. I naturalment sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans perquè l’objectiu d’aquests plans estrictes no és pas el benestar o la felicitat de l’individu, sinó la prosperitat de la massa, del poble o de la nació, conceptes sempre anònims. No et deixis salvar i salva’t, sembla que digui també Márai.

I hi ha, igualment, la qüestió de la soledat. L’autèntica soledat, escollida a consciència, no és un càstig i ni tan sols una forma morbosa i ressentida d’aïllament. Ni un vici d’excèntrics. La soledat escollida a consciència és l’únic estat de veres digne d’una persona. Però Márai se suïcidà. A l’exili, però se suïcidà. Hi ha la meravella dels seus darrers Dietaris 1984-1989 i el seu declivi final. ¿Que dorms, amor meu? No hi ha ningú que sigui capaç d’explicar perquè les dones i els homes s’ajunten ni per què després se separen. Potser sí que l’amor és egoisme desbridat.

I així, aquell juny del 2005 arribà l’hora de partir de Berlín, ciutat sempre en el record. Feia una mica més d’1 any d’aquella ensulsiada que no ha deixat mai d’acompanyar-me. Ni tan sols en aquesta diada dels arcàngels d’avui mateix.

El professor del desig

Segons em diuen, vaig ser un dels pocs professors que tractaven de vostè els alumnes a classe, en lloc de tutejar-los. És veritat, també, que m’estimava més presentar-me davant d’ells amb camisa i americana. I pantalons llargs, és clar. I ben calçat. M’encantava ensenyar literatura. En molt poques altres situacions em sentia tan feliç i content com quan era davant de l’aula amb pàgines d’anotacions i els llibres plens de marques destacades. Crec, encara ara, que no hi ha cap altra cosa a la vida que pugui comparar-se a una aula plena d’estudiants. De tant en tant, davant d’alguna expressió o alguna frase que considerava fonamental no podia aturar l’impuls d’exigir que ho gravessin amb foc a les seves memòries i que ho copiessin literalment a les llibretes i que, en acabat, s’ho llegissin en veu alta. Estava i continuo estant convençut que quan en surtin, quan acabin els estudis, no trobaran fàcilment en cap altre lloc l’oportunitat d’expressar-se sense traves sobre allò que més importava a homes amb tan bona sintonia pel que fa a la lluita per la vida com certs fragments de la Bíblia, Llull, Metge, March, Dant i aquell seu “abandonin tota esperança”, Tolstoi, Mann, Flaubert, Pla, Rodoreda, Sales… I que el que ens preocupa a la vida, i és d’això que parlen els llibres que els proposàvem -ara la veritat és que ja no ho sé, sento dir totes aquestes bajanades de l’acompanyament emocional i tantes d’altres obscenitats que res no tenen a veure amb el veritable ensenyament…- són coses com la soledat, la malaltia, l’enyorança, el patiment, el desengany, l’esperança, la passió, l’amor, el terror, la corrupció, les desgràcies, la mort. I no m’importava gens que a final de curs estiguessin farts de la meva insistència en la relació total que hi ha entre les grans novel·les i tot allò que a cada moment ells, els estudiants, saben de la vida. La relació permanent i profunda entre vida i literatura i la constatació que la nostra, de vida, la de tots plegats, és dins dels llibres. Vull dir que és del tot una veritable creença, per a mi, l’ofici de fer classe. Ho ha estat, si més no, vaja. Ara que em sembla que ja no se n’ensenya, de Literatura. Sobretot que no llegeixin, que no pensin! Abandonem tota esperança.

(Amb la crossa de Philip Roth i El professor del desig)

Es miren sense parlar

El bistrot és freqüentat per vellards que viuen a l’asil (sí, això que avui dia en diem “residència”) de l’altra punta del poble. Són allà, un got a la mà, mentre es miren sense parlar. Un d’ells comença a explicar no sé què que voldria ser graciós. No l’escolta ningú i, doncs, ningú no el sent. Sigui com sigui, ningú no riu i ni tan sols somriu. La veritat és que tots han pencat durant anys per arribar fins aquí. Fa temps, al camp, els haurien ofegat amb un coixí. Fórmula sàvia, i incomparablement més humana que ajuntar-los, aparcar-los, per guarir-los de l’avorriment amb l’estupor. I d’acord que tot això és Cioran, però de vegades m’agrada fer-m’ho meu. Sobretot ara, que ja fa cinc mesos d’aquella trucada tan trista que vaig rebre del tot indefens. Tan solitari i indefens com ell mateix.

Opino que aquest virus no existeix

De vegades sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o se’ns demana, també, que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com hom la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Tal cosa és opinar a cegues i, per tant, confondre sensacions o gustos amb opinions. Hi ha, ara, la tendència a creure que totes les opinions són iguals i tenen el mateix valor, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè, aleshores, això que tu en dius la teva opinió no val res, és exactament pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar.

I el mateix passa amb la gent. Opinem sobre individus que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. És com si jo ara digués que opino que aquest virus que ens envolta no existeix. I sense ser metge ni epidemiòleg ni res. I em posés a convocar manifestacions com les de Madrid o Berlín. No i no. Les coses són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que només s’aconsegueix a partir de la voluntat i de complir els deures i les obligacions. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que servidor opini no té cap importància, ni la més mínima.