Pàgina d'inici » Dietari » Aquella oració als pobres

Aquella oració als pobres

Va ser ara fa cinquanta anys, el 1970, que el director rus, aleshores soviètic, Grigori Kosinter va adaptar per al cinema un dels cims del teatre de Shakespeare. El Rei Lear (“Korol Lear”). Anteriorment ja havia adaptat El Quixot i Hamlet, igual que algunes altres de les més estremidores obres del Bard. Servidor havia ja pogut veure el Lear de Laurence Olivier i el de Peter Brook. Però aquest de Kosinter, on he tornat aquest capvespre, els supera. Els supera en emoció i en sensibilitat i també en la interpretació, aquí gairebé perfecta, sobretot en els papers del rei (Juri Jarvet) i en el de la filla petita Cordèlia (V. Shendrikova). Actors pràcticament desconeguts aquí, però de gran prestigi al seu país. La història és ja coneguda: el rei Lear, que ha esdevingut foll, abdica i decideix llegar totes les seves riqueses i tots els seus dominis a les seves tres filles. Abans, però, hauran de declarar fins a quin punt estimen el seu pare. Goneril i Regan (les grans) ho fan de manera pomposa i interessada, però la petita, Cordèlia, que és la que més se l’estima, no s’avé a adular el rei amb la mateixa hipocresia que les seves germanes i, com a conseqüència, el rei la deshereta. I aquest fet desencadena una sèrie de situacions que acabaran en tragèdia. Tragèdia total. Hi ha un moment -bé, de moments n´hi ha molts i de molt remarcables-, però n’hi ha un, deia, que ens fa veure que hi ha una primera vegada a l’obra que el rei s’oblida d’ell mateix. Els sofriments que ha viscut han fet que comenci a adonar-se que els altres també existeixen. I ens dóna la gran sorpresa. Resa una oració, però aquesta oració no va adreçada als déus, sinó als pobres de la terra. Val la pena:

Pobres espellifats, on sigui que us trobeu, / vosaltres que, mig nus, patiu l’assot / d’aquest tempestejar despietat, / ¿com podeu suportar, amb el cap descobert, / els flancs sense aliment i els vestits foradats, / maltempsades així? Ah, que pocs pensaments / he tingut per vosaltres! Aprèn, luxe, d’això! / Exposa’t a sentir les penes dels més pobres, / i a prescindir de les coses supèrflues / perquè ells se n’aprofitin. Així et podràs mostrar / més just davant del cel.

I és amb aquesta oració que Lear troba la seva veritable i autèntica identitat. I la tragèdia és tragèdia perquè sobrepassa l’explicació racional. A Lear li arriba la mort amb Cordèlia, també morta, als braços, sense que pugui entendre per què un gos, un cavall, una rata, hagin de viure i ella hagi de ser morta. No hi ha perquès, no hi ha explicació racional. Només la presència del mal, la part més negra de cadascú de nosaltres. Hi ha una part de Lear, i de Goneril, i de Regan, i també d’Edmund en algun moment de la vida de tots nosaltres. Shakespeare ho sabia. I aquesta versió de Kosinter ho mostra de manera gairebé sublim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s