Pàgina d'inici » Dietari » Tots aquells que viuen en la insatisfacció

Tots aquells que viuen en la insatisfacció

No és tracta pas de cap decepció, no. Ara, sí que és veritat que les últimes 100 pàgines de Robinson Crusoe se m’han fet no tan agradables. No recordava el pragmatisme que tot ho envolta sobretot des que l’illa es converteix en una zona molt més habitada. I no pas perquè hi hagi Divendres, el macip, que consti. (Que ben trobada, per cert, la paraula macip, en lloc de la de criat. Fa tan sols vuit dies vam tenir els macips i les almorratxes, en aquest poble. El que passa, però, és que la majoria de la gent no saben ni què vol dir la paraula). Si de cas és a causa de la possibilitat que se li obre, a Robin, després de tants i tants anys, més de trenta, de tornar als orígens, a Anglaterra. Però tant és. El plaer de la lectura de la versió que n’ha fet Esther Tallada és inesborrable. Tot un model de llengua, ja ho vaig dir. I les reflexions de Robin: la por del perill és deu mil vegades pitjor que el perill mateix quan el tenim davant dels ulls, i l’angoixa, molt més feixuga que el mal que ens la provoca. I ple d’afers per l’estil: totes les coses bones d’aquest món només ho són en la mesura que ens fan servei, i que de tot allò que puguem acumular que ens sigui sobrer només en gaudirem en la mesura que ho hàgim de menester i prou. I de les referències a la lectura de la Bíblia, detall del qual em sembla que no se n’ha parlat mai prou, i no pas només en el sentit de ser creient o no ser-ho, no va per aquí la cosa. se m’acut de pensar que, segons com, aquest, Robinson Crusoe, és també un llibre bíblic, llibre de llibres.Valorar molt més allò que tinc que no pas el que em falta, o que em sembla que em falta. I és que en vull deixar constància en aquest diari (el diari que escrigué fins que se li va acabar la tinta!) perquè en prenguin nota tots aquells que viuen en la insatisfacció, que no poden gaudir còmodament del que Déu els ha donat perquè només fan que buscar i cobejar coses que no els ha donat. A parer meu, tota la nostra insatisfacció per les coses que no tenim ve de la falta d’agraïment per les coses que sí que tenim.

I és clar que farà falta, encara, algun altre comentari. En relació, per exemple, a la idea que Defoe deixà escrita en relació a la presència espanyola al subcontinent i a la manca absoluta de qualsevol forma humana de conducta. Ja en parlarem. I també de com sobta, a mesura que avances en la lectura, el fet de no trobar-hi ni el més mínim esment pel que fa al fet de com Robin resolia ses necessitats sexuals. Perquè no vol dir res que finalment es casés (devia tenir ja la seixantena) i tingués tres fills, dos nens i una nena. Fets que no el van ni perjudicar ni desagradar, escriu. I que la dona se li va morir. Només això, en diu. Res més. I que potser un altre dia explicarà més coses amb més detall. Novel·la, doncs, ideal, per llegir en una illa solitària, deserta. Com, per exemple, aquí casa mateix. Cinc sessions, tot plegat. La mar d’intenses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s