Allò que queda d’humà dins nostre

Parèntesi en relació a la lectura de Robin Crusoe. Sobretot perquè m’adono que, per exemple, he llegit molt poc Delibes. I en sé, per tant, molt poca cosa. He admirat, això sí, la seva discreció i aquest dematí he rellegit alguns articles i entrevistes que publicà Umbral ja fa més de quinze anys sobre l’escriptor de Valladolid. M’ha fet sempre gràcia el grafòman Umbral, que també és mort, de fet es va morir tres anys abans que el de “Pucela“. Las Palabras de la Tribu, per exemple. Un escriptor sense estil no és un escriptor. Un escriptor és la seva veu, és a dir, moltes veus: la seva, la dels personatges que crea, la del narrador. I la vocació que alimenta l’alt exemple dels grans que ens han precedit contribuint a salvar el que queda d’humà dintre nostre. Consistim en allò que fem, deia Umbral que deia Delibes. El castellà no és la meva llengua, però admiro els qui, com Miguel Delibes, han fet tant per depurar i tractar bé la seva, sigui la que sigui. I com Umbral, no cal que ho digui, de Francisco Umbral, de qui sí que he llegit molta més cosa. I no tan sols articles de premsa. Recordo ara mateix aquella seva expressió en un programa de tele, em sembla que de la Milá, en el sentit de dir “escolti, jo, de tot això que diuen no en sé res ni m’importa gens, jo he vingut aquí a parlar del meu llibre, així que ja ho sap!”. Tot un clàssic, sí, senyor. El que queda d’humà dins nostre! Perquè Umbral és l’autor d’uns llibres que més m’ha agradat de tots els llegits en castellà. Concretament, Mortal y Rosa. Gosaria dir que obra mestra. Memòria simultània i paraules en relació a l’alegria d’un nen, d’un fill, i al dolor immens a què t’arrossega que se’t mori. Dolor i bellesa literària de les de debò. I aquell calfred quan a hom la felicitat se li escapa entre els dits al mateix moment de passar pagina. “Acabo de dir a algú que has estat l’única veritat que m’he trobat al llarg de la vida. Eres, ets, l’única veritat que sé trobar en mi. Tan sols em queda el teu record, aquesta foto en què em mires, seriós, per damunt del bol de l’esmorzar, per tal de no ser-me jo mateix totalment menyspreable.” Aquest llibre, Mortal y Rosa, és del 1975 i el pròleg de l’edició de què disposo, Planeta 2007, és de José Manuel Caballero Bonald. També del tot recomanable.