Pàgina d'inici » Dietari » Una fosa immensa

Una fosa immensa

Hi ha un grup de lectors de Vila-Matas que té pàgina a les anomenades xarxes socials. Com tants i tants d’altres grups de lectura o de qualsevol altra cosa, que també hi tenen pàgina. Jo dubto si continuar tenint-hi un espai o deixar-ho córrer. Em sembla que, si ens obliguessin a facilitar tan gentilment dades sobre nosaltres mateixos, el facebook, el twitter i totes aquestes anomenades xarxes socials no tindrien l’èxit que tenen. Hi ha molt de vanitat en tot això i resulta allunyat d’uns dels ideals que de vegades he procurat fer-me meu. No veure ni ser vist. La discreció total. Bé. El cas és que aquest grup de lectors de Vila-Matas publicà ja fa dies i setmanes i mesos uns comentaris, o apunts, del mateix autor en relació a alguns aspectes de la seva obra. “El màxim a què podem arribar és a ser infinitament petits. Actualment allò infinitament petit s’està revelant molt més interessant que allò que és gran, o important. La tendència de l’home a fixar-se en les coses petites ha portat a grans coses”. I també citant Rimbaud: “Heu-me aquí, a la platja armoricana. Ja poden totes les ciutats il·luminar-se de nit. S’ha acabat la meva jornada; deixo Europa. L’aire marí em cremarà els pulmons; els climes remots em torraran la pell. Nedar, aixafar l’herba, fumar sobretot; beure licors forts com si es tractés de metall fos -com feien aquests cars avantpassats a l’entorn de les fogueres”. I aquest magnífic “res no tranquil·litza tant com anar-se’n”. I, finalment, l’esment del poeta Ph. Larkin: “De tant en tant sents de cinquena mà, / a manera d’epitafi: / Ho engegà tot a rodar / i se n’anà, i prou…”. I potser sí que hi ha molt de veritat en tot això. Potser sí que sempre ens n’estem anant.

Igual, de fet, que ho féu Robin Crusoe més de tres segles enrere. I els penediments i les reflexions. Tot un llibre de reflexions, el de Defoe. I l’illa que serveix d’excusa de tot plegat. Infinitament petits, també. Avui estimem el que demà odiarem; avui busquem el que demà rebutjarem; avui desitgem el que demà ens farà basarda, el que ens farà tremolar de por i tot…I és que som incapaços de valorar les nostres circumstàncies reals fins que no ens les confronten amb les circumstàncies contràries, ni sabem apreciar les coses de què gaudim fins que no ens falten. Al punt on sóc Robin duu ja quinze anys a l’illa i llegim que to això va fer que la meva vida fos millor així que en societat perquè, quan em pensava que trobava a faltar companyia (de necessitat sexual, encara no n’he llegit res), em plantejava a veure si aquells diàlegs que tenia amb els meus propis pensaments i, espero poder dir, fins i tot amb Déu mateix a través de jaculatòries, no era mot millor que tots els plaers que em pogués oferir la companyia humana en aquest món. Sí, en aquella illa jo estava a recer de tota la maldat del món. No tenia “les passions carnals, els desigs dels ulls, l’orgull de posseir”. Abraham: “Entre vosaltres i jo hi ha una fosa immensa”. I ja sense gens d’interacció social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s