L’estament mitjà

Aquells valors de la classe mitjana. No sé segur si encara se’n pot parlar, és a dir, si encara existeixen i són tinguts en compte. Tot plegat arran del que deia ahir en relació a les paraules que Robinson ens fa arribar quan el seu pare mirà de convèncer-lo que deixés estar tot això d’anar-se’n pel món a fer de navegant i que abandonés del tot una idea com aquella seva.

“Em va fer observar que, si m’hi fixava, sempre trobaria que les desgràcies de la vida eren comunes als estaments més alts i als més baixos, i que en canvi els del mig no patien tantes adversitats ni estaven exposats a tantes vicissituds com els de dalt i els de baix, i que fins i tot quedaven exempts de tantes angúnies i malalties, ja fossin del cos o de l’esperit, com sí que patien aquells que, per causa d’una vida dissoluta de luxes i excentricitats, d’una banda, o per la duresa dels oficis manuals, la impossibilitat de satisfer les necessitats bàsiques i una dieta precària o insuficient, de l’altra, havien de suportar aquelles malalties que no eren més que les conseqüències naturals de la seva forma de vida; que l’estament mitjà estava pensat per afavorir tota mena de virtuts i satisfaccions; que la pau i l’abundància anaven de bracet d’una fortuna mitjana; que la temprança, la moderació, la calma, la salut, les amistats, totes les diversions agradables i tots els plaers desitjables eren les benediccions que acompanyaven aquella posició mitjana de la vida; que d’aquesta manera els homes passaven pel món tranquils i sense fer soroll, i se n’anaven còmodament, lliures de les feixugors del treball manual o intel·lectual, sense necessitat d’haver-se venut a l’esclavitud a canvi del seu pa de cada dia ni de viure assetjats per turments i incerteses que neguen a l’ànima la pau i al cos el descans; aliens a la rabior d’enveges i gelosies i a la frisança secreta del qui ambiciona coses grandioses; persones que lliscaven per la vida tranquil·les i allerades, tastant amb seny i mesura les dolçors de la vida, sense amargors, felices, i aprenent de l’experiència de cada dia a valorar-ho cada vegada amb més coneixement de causa”.

Però, és clar, no el va poder convèncer de cap manera, el pare. I així Robinson es trobà amb el que s’anà trobant. Tingué instants de penediment, sí. Però li duraven ben poca estona. Fins que a la pàgina 73 del llibre Defoe situa ja Robinson a l’illa deserta després d’avatars diversos que et feien anar ensumant que la destinació era del tot propera i que ja no podia trigar. Una illa sense cap altre tros de terra a la vista llevat de quatre farallons que albirava a molta distància i un parell d’illots més petits que el seu, a unes tres llegües a l’oest. Una illa inculta, a més a més! Magnífic. Ara: el que tot i així et vas demanant és si, en el fons, ell, Robinson, haurà acabat abandonant tota esperança envers aquell estament mitjà. No ho sé. I és que queda lectura encara.