Fer el mort i la lluita per viure

Dia gris. Quietud ambiental. Mar en calma i aigua transparent. Bany del tot solitari. I ara feia temps que no ho feia, però aquest capvespre fins i tot hi he fet el mort. Tant de panxa enlaire com de bocaterrosa amb els braços del tot oberts. Un parell o tres de minuts ben bons i sensació molt més que agradable. Ho dec a l’Enric Vila, és clar. Fer el mort serveix per oblidar! I tant. Ara, el que he de dir és que les meduses no piquen, no t’ataquen, elles s’estan quietes, pobretes, i és l’onatge i el corrent que hi pugui haver allò que les mou. Vull dir que has de ser tu, si de cas, que no t’hagis adonat que hi són i que, sense voler, les toquis o les freguis. Aleshores, sí. Aleshores sí que la fiblada pot arribar a ser tan cruel i dolorosa com el desamor.

Després, ja a casa, he començat la lectura de la versió que Esther Tallada, a través de la Bernat Metge Universal, ha fet de Robinson Crusoe. ¿Qui no ha estat mai perdut en una illa deserta? La veritat és que no sóc ni a la quarta part del llibre, però ja puc dir que el que fins ara n’he llegit em sembla tot un model de llengua. Podria posar d’exemple les paraules que el pare de Robinson pronuncia per tal d’evitar que el fill compleixi allò que es proposa, és a dir, que fugi a fer-se navegant. És l’elogi de la classe mitjana, la classe mitjana britànica de mitjan segle XVII. El fragment és llarg i ja en parlarem. Però, després, el noi que acaba d’escoltar i sentir el pare diu que “em vaig fixar que, durant aquesta última part del seu parlament, que va ser francament profètica, tot i que suposo que ell llavors no ho sabia, em vaig fixar, dic, que li rodolaven tot de llàgrimes galtes avall, sobretot quan esmentava el meu germà que havien mort a la guerra (la dels Països Baixos contra Espanya); i que, quan parlava del temps que tindria per penedir-me’n, sense ningú per fer-me costat ni animar-me, l’home es va emocionar fins a tal punt que va interrompre el parlament i em va dir que se li havia fet un nus tan fort al cor que no em podia dir res més”. Pares, mares, fills. La lluita per viure més que no pas per sobreviure. Preveig unes sessions memorables. També, tal com dic, pel model de llengua.