Llibertat del cor

“Quina solitud envolta en èpoques d’aquesta mena aquell que només s’interessa per allò que és espiritual! Ai, ¿per a qui es pot escriure encara quan entremig dels lladrucs i de les escridassades polítiques les orelles s’han tornat sordes per poder copsar els sons matisats, …amb qui es pot mantenir encara discussions o disputes sobre la qüestió de la veritable ensenyança d’ençà que va caure en mans dels doctrinaris i dels fanàtics…? No, el món ja no té lloc per a la llibertat del cor”.

“Per a ell, ja no són les terres ni els rius ni els mars els que divideixen el cosmos, com no ho fan tampoc la posició, la raça ni la classe; ja només dues capes socials coneix: l’aristocràcia de la formació i de l’esperit constitueix el món superior; la plebs i la barbàrie són el món inferior”.

“Estimava moltes de les coses que estimem: la literatura i la filosofia, els llibres i les obres d’art, els idiomes i els pobles, i la humanitat sencera, sense fer-hi cap mena de distinció…I tan sols odiava veritablement una única cosa en aquest món: el fanatisme”.

(Petita tria de pensaments que Stefan Zweig deixà escrites en relació a l’anomenat Erasme de Rotterdam (oficialment, 28-X-1466 / Basilea, 12-VII-1536). Adagis, 1500; Elogi de la Follia, 1511; Col·loquis, 1518. Ara: ¿qui va ser realment Erasme de Rotterdam? ¿Ferran Colom? Una història encara no del tot aclarida. Igual, segurament, que la de Joana de Castella i Felip el Bell. I encara d’altres de les quals, quan repasses llibres d’aquella ja tan llunyana època escolar, anys seixanta del segle passat, ara, avui dia, no te’n saps avenir. I no em sembla pas que es tracti de fanatisme en aquest cas. De cap manera. Si de cas, de llibertat del cor!)