Pàgina d'inici » Dietari » Grandeses i misèries

Grandeses i misèries

La història l’escriuen els vencedors. Un cop més. A la vida és molt difícil posar d’acord el cap i el cor. L’última vegada que vaig estar dins d’una dona va ser aquell dia amb l’estàtua de la Llibertat. Som la suma total de les nostres eleccions i la felicitat humana no va ser inclosa en el disseny de la Creació. Decisions angoixoses, dubtes morals, que no poden solucionar-se si no és amb la nostra capacitat d’estimar davant la realitat d’una humanitat indiferent. Aquestes són algunes de les notes extretes d’una de les obres mestres de Woody Allen, que recentment he vist per enèsima vegada: Delictes i faltes (1989). Clemència, pietat, compassió. Es tracta d’una de les pel·lícules més desencantades i amargues de tota la seva trajectòria. Tant te la pots prendre com un melodrama com per una comèdia dramàtica, però el somriure se’t congela a la boca amb aquesta cruel i cruenta radiografia de l’alta burgesia novaiorquesa. Reflexió sobre les grandeses i les misèries (molt més aquestes últimes) de l’ésser humà a través de dues línies narratives que avancen de forma paral·lela: d’una banda, amb la història protagonitzada per ell mateix, un neuròtic documentalista televisiu que només malviu i que ha d’enfrontar-se al seu cunyat (Alan Alda), un famós però superficial productor de televisió, amb qui no tindrà només baralles professionals, sinó també sentimentals perquè tots dos anhelen l’amor de la mateixa dona (Mia Farrow); i d’altra banda, amb la història que té un esplèndid Martin Landau (que fou nominat a l’Oscar, juntament amb Allen per la direcció i el guió, com a millor actor de repartiment), que encarna un oftalmòleg que veu perillar la seva imatge professional i familiar quan la seva amant (Anjelica Huston) l’amenaça d’explicar aquesta relació a la seva dona. Delictes i faltes que aquests protagonistes es veuen abocats a cometre per tal de preservar la seva hipòcrita imatge davant d’una societat, també hipòcrita, que no està disposada a admetre els vicis privats sinó tan sols les virtuts públiques. La veritat és que són 104 minuts d’obra mestra que de tant en tant contemplo per no oblidar de quina pasta està feta aquesta nostra societat occidental i que mestre Allen va aconseguir disseccionar de manera tan i tan brillant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s