Designated Smoking Area

Vés a saber si serà només recomanació o, tal com se sent ja dir, directament prohibició. Feijóo de Galícia ha estat el primer, ara no sé si ahir o abans d’ahir. Tant és. D’altres continuen el mateix camí. I ara també l’amenaça apareix aquí entre nosaltres. Si no hi ha distància, no es podrà fumar enlloc. Ni a les terrasses ni pel carrer. ¿Quina distància? ¿Dos metres? ¿Més de dos metres? ¿Qui la mesurarà, aquesta distància? ¿Hi haurà delators? ¿Tothom que segui en una terrassa ja durà les mans prou netes? Sóc fumador. M’encanta fumar. Perjudica la salut, ja ho sé. I mata. Viure també la perjudica, i també mata. Fa temps i temps, ja, que aquesta és una batalla que tenim perduda els qui fumem. Si tot això acaba confirmant-se, el bar el tindré a casa, de fet fa temps que mig l’hi tinc amb la inscripció Designated Smoking Area que presideix el saló. No em veuran mai més assegut fent-la petar ni prenent res de res en cap indret públic. I mira que m’hi he gastat diners, eh, als bars, als restaurants i a les cocteleries! I també a terrasses diverses. Sortiré encara menys. No passa res. I no ho sé segur, però podria ser que ara mateix el nombre de fumadors superi el 30% de la població. A Catalunya això podria ben bé representar poc menys de dos milions d’individus. Un costum -o un vici, sí- que a més serveix perquè en aquest cas l’Estat del qual encara depenem pugui beneficiar-se’n i sufragar la Sanitat de tothom, per exemple. Els 5€ que pago per cada paquet de cigarretes que compro no sé en realitat el cost que deu tenir: ¿entre 1 i 2€?. La resta són impostos als quals no sé si aquesta societat podria renunciar si tothom deixés de fumar. Bé. Em proposo de ser irreductible. Amant declarat de la cultura del fum i també de la tradició dels objectes que hi tenen a veure: encenedors de tota mena, cerilles, cigarrers o portacigarretes, cendrers…, em sentiré exclòs del carrer, què hi farem! Em quedaré encara més a casa, i la mar de ben servit, i s’haurà acabat tot això d’assistir a dinars i sopars i a festes i, fins i tot, a prendre cafè on sigui si no s’hi pot fumar. Tot a casa, també les reunions que calgui. I una cosa encara: estic convençut que la majoria dels qui encenem cigarretes, o cigars o pipes, som més educats i civilitzats que tots els qui protagonitzen aquestes campanyes tan ferotges contra nosaltres. Així que ja ho saben: aquí casa és i continuarà essent una Designated Smoking Area! I ara he de netejar el teclat, que m’hi acaba de caure la cendra de la cigarreta que fumo. La cendra, però, ja se sap, no és res: bufes i desapareix. I del fum, no cal ni parlar-ne.