Pàgina d'inici » Dietari » Això és la veu de la ciutat

Això és la veu de la ciutat

Realisme, metàfora, exemplaritat moral i refinada murrieria. O’Henry m’entusiasma. Històries de Nova York (El Cercle de Viena, març 2020, segons traducció de Xavier Pàmies). El Policia i l’Himne, per exemple, d’entre les 17 històries o contes que conformen el volum de 164 pàgines, dos vespres de lectura més que cordial. I mira que no deu haver estat gens fàcil escollir entre les més de 2.700 pàgines que ocupen en total els breus relats de William Sydney Porter (1862-1910), que és així com de fet es deia O’Henry, situats en aquella Nova York de fa poc més d’un segle. Bé. El Policia i l’Himne, deia. L’indigent que té tan sols aquell banc del parc de la plaça Madison com a llar pròpia i que ara que arriba el fred l’única cosa que desitja, el seu desig més instintiu, és cometre qualsevol malifeta per tal de ser detingut per la policia i que se li designin tres mesos de presó. Somnia amb l’escalf de la bondadosa garjola molt més que amb el que pugui oferir-li la Filantropia, que li sembla sempre massa interessada. És millor ser hoste de la Llei que no et demana mai res a canvi. Però Soapy, l’indigent que dic, no se’n surt i no hi ha manera que la policia el detingui encara que furti paraigües o se’n vagi sense pagar dels restaurants o que llanci pedres contra els vidres de les botigues. Res. Fins que torna al seu banc de la plaça i aleshores les solemnes i dolces notes de l’orgue de l’església propera revolucionen el seu interior i decideix aleshores redimir-se, encara és jove, i ser un home altre cop, com quan tenia una mare i roses i ambicions i amics i colls de camisa i fins i tot idees pures. Sí, acceptaria aquella feina de xofer que li oferiren ja fa un temps. Abandonaria la indigència i es redimiria. I estant així, enmig de la solitud del parc de la plaça obscura, la mà d’un policia damunt l’espatlla, ¿què hi fa vostè, aquí? ¿Jo? Res. Aleshores acompanyi’m. 3 mesos de presó -sentencià un magistrat l’endemà de bon dematí.

O, i no vull ser gens exhaustiu i sí, en canvi, encomanar-ne la lectura, La Veu de la Ciutat, també. Perquè se m’ha ficat al cap que cada ciutat té una veu i que totes tenen una cosa a dir si se les sap escoltar. ¿Què et diu a tu, la gran ciutat? No ho sé, però segurament per trobar-ne la veu hauríem d’incloure-hi el fragor del trànsit diürn, el riure i la música de la nit, els plors, la remor furtiva de les rodes dels cotxes de punt, el crit del repartidor de propaganda, el dring de les fonts dels terrats enjardinats, l’escàndol del venedor de maduixes i de les portades dels diaris sensacionalistes, els xiuxiuejos de les parelles enamorades als parcs; tots aquests sons i potser més i tot han de formar part de la veu, però no pas succeint-s’hi, sinó amalgamant-s’hi, i que de l’amalgama en surti una essència, i de l’essència, un extracte, un extracte audible, una gota del qual hauria de tenir la forma que busquem…I aleshores vaig comprar un diari i vaig llençar els seus pactes secrets, assassinats premeditats i combats soterrats en un cubell de les escombraries…-¿Saps que no has dit ni una paraula des del moment que has tornat? -Això -vaig dir jo, amb un assentiment ple de saviesa-, això és la veu de la ciutat. “La tíbia és l’os / més llarg del cos”.

Sí, sí. O.Henry es manté dempeus. Un cop més. I llegir-lo és tot un plaer. Un plaer dels grossos. De veritat. I Alfred Sargatal (acs) sempre a la memòria. Fou a través d’ell que vaig descobrir-lo. Fa ja més de vint-i-cinc anys. Com de gairebé tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s