El Temps no sap que el temps passa

Cerimònia fúnebre. S’ha mort el pare d’un amic. El culte als morts i a la memòria. A banda, naturalment, dels familiars més directes, de fa temps que la manera que tenim d’acomiadar-nos dels difunts és d’una manca de generositat moral i d’unes presses molt mal dissimulades. Les converses al tanatori i les converses al final de les cerimònies, tant és que aquestes siguin laiques com que siguin religioses, s’han convertit en actes socials, meres trobades d’amics i coneguts i saludats. Cap recolliment. I presses, moltes presses. Recordo encara el temps que convivíem amb els morts, que els teníem presents. Ara, quan algú traspassa, es dóna ja per fet que el record d’aquesta persona ha desaparegut ja per sempre. L’excepció, tal com dic, és que siguin familiars del tot directes. Si no, el que hi ha és aquesta accelerada pèrdua de la memòria en què s’ha anat convertint la nostra cultura. I esmento i cito, un cop més, el dietari de Vila-Matas. La nostra és una cultura que va néixer en gran part amb el culte dels morts, amb la veneració religiosa dels avantpassats, amb les piràmides i el túmuls que construïren els homes prehistòrics. Els cementiris. La memòria dels avantpassats. Mantenir certa relació amb els qui ens han precedit. Ara s’ha instal·lat una mena d’incapacitat per al dolor, per al dol, per a la memòria. Recordar els morts, a més, ens distingeix dels animals. Es pot dir que hem caigut en aquesta infàmia: la infàmia de l’oblit dels noms esborrats, la maleïda estela dels noms suprimits. El Temps no sap que el temps passa. Potser perquè qui passa som nosaltres i no Ell, que sempre hi ha estat i hi és. I després, al final, al final inevitable, els uns oblidem els altres. Esforços per aferrar-me a la lentitud i a la memòria.