Fugir de la justícia o de la injustícia

Parlava abans d’ahir de l’escriptor de Felanitx, Miquel Bauçà (1940-2004) com un dels grans del segle XX. A Rudiments de Saviesa i a El Canvi, concretament, vaig referir-me. Una cosa que no vaig dir, però, és que de vegades Bauçà em fa por. Vull dir que sento un cert temor fins i tot ara en esmentar-lo. Sempre m’ha semblat, no sé com dir-ho, fantasmagòric potser. I no ho dic només per la seva decisió de recloure’s i de no mantenir contacte amb el món exterior. No. Més aviat és el temor dels cops de reps en llegir-lo. Cops de maça. Certa paranoia. Bauçà t’enfronta directament amb tu mateix. I de vegades jo em faig por a mi mateix. Sobretot si miro enrere, cosa que faig sovint. Ara mateix tinc Carrer Marsala davant meu. Fa temps ja que el vaig llegir. El llibre, podríem dir-ne novel·la, és del 1974, però no fou publicat fins 11 anys després. Recordo la veu en primera persona de Rogério, el protagonista, del qual amb prou feines si arribem a saber res del cert al llarg de les escasses 60 pàgines. Sabem que és casat, que llegeix Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, que ven sabó i que té l’obsessió de la higiene bucal. Paranoic i hipocondríac. Vol estimar-se, però no arriba mai a aconseguir-ho del tot. I al final acaba agraint a Déu la sort que tingué de jove d’aprendre a masturbar-se. Tan sols 60 pàgines. 61, més ben dit. La veritat és que no en surts indemne.

I, després, no és el mateix fugir de la justícia que de la injustícia. Que diguin el que vulguin. Però la justícia no ho ha estat mai, d’igual per a tothom. I potser no ho serà mai. El gènere humà, és clar. A la memòria tots aquests dies que vivim. Tots aquests anys, de fet. Exactament el mateix pel que fa a l’anomenada llibertat d’expressió. Si, segur que hi ha llibertat d’expressió, però el que de cap manera no et puc garantir és que continuïs lliure després d’haver-te expressat. I en som del tot testimonis. Al capdavall, errar és humà i mentir és democràtic. Malgrat totes les imatges i tota la tecnologia.