Pàgina d'inici » Dietari » La marca de l’esclau

La marca de l’esclau

Ja sé que sovint em repeteixo. Però hi ha dies que no sabria pas què dir que sigui nou. Sobretot perquè continuem vivint esperant que ens passi alguna cosa que no passa, que no acaba de passar. No hi ha una consciència precisa de quina cosa deu ser aquesta cosa. Rompre, potser, la present rutina i el tedi quotidià de la repetició de sempre el mateix. Però, ¿que hi ha res més? Potser només el fil invisible del qual penja tota esperança. Ens creiem, de vegades, importants, però som molt petits i tot penja d’aquest fil tan i tan prim. Hi ha la propina de què parlà Pla si aquest fil de moment no es trenca. No us preocupeu del dia de demà, diu l’evangeli de Mateu, que el demà ja portarà la seva pròpia preocupació. Cada dia és el que compta. Cada dia ja en té prou amb els seus maldecaps. Però ara la gent creix massa de pressa i no hi ha paciència ni tendresa. Tendresa. ¿Què faries amb la teva vida, i com l’endreçaries, si no sabessis el teu deure quotidià? El teu deure amb tu mateix i amb els altres que t’envolten, amb els qui estimes i t’estimen. L’herència que rebem ja no és l’esperança dels avis ni la paciència dels pares. Un món millor!, diem. Vanitat. Sobretot perquè, a l’altra banda, hi ha aquell vell ordre que entre d’altres coses explica Joseph Roth al monumental La Marxa de Radetzky (Proa, 1985). Un ordre vell representat per un avi, l’avi Trotta, tot ell dipositari d’uns valors segurament ja perduts per sempre. “-¿Com va el comandant Marek? -Gràcies, papà, es troba molt bé! -¿Continues tan dolent en geometria? -Gràcies, papà, vaig millorant! -¿I llegeixes llibres? -I tant, papà!…”

Som, però, un poble ocupat, això sí. Un poble amb la ment colonitzada. Un poble que no és lliure. I ara, a més i per si no n’havia prou, amb un que va ser monarca i que se n’ha anat diuen que no saben on i que, però, -diuen també- es manté a disposició de la justícia, no fos cas que hi hagués damunt seu res de sospitós. I tothom tranquil. O, si més no, això és el que de moment sembla. La força, un cop més, només se’ns en va per la boca. I, encara, tal com l’altre dia recordava Narcís Garolera, aquestes paraules de Tàcit: la marca de l’esclau és parlar en la llengua de l’amo. I és que, certament, no es pot pas dir que hi hagi gaire res de nou.

One thought on “La marca de l’esclau

  1. … ” Però ara la gent creix massa de pressa i no hi ha paciència ni tendresa. Tendresa. ¿Què faries amb la teva vida, i com l’endreçaries, si no sabessis el teu deure quotidià? “… Exacte!
    I tot plegat em fa l’efecte que més aviat acaba de començar, ja que els nascuts després de Jct (o sia, l’smartphone), son, de fet, encara una minoria…

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s