Pàgina d'inici » Dietari » La força que se’ns en va per la boca

La força que se’ns en va per la boca

Miquel Bauçà (1940-2004)sobre el fet de malparlar. Malparlar…”Em fa angúnia que algú malparli d’altre, car en fer-ho mostra la seva feblesa. Si se sentís prou fort no en tindria la besunya (que bonic, per cert). I això és el que em neguiteja. En les dones, no és el mateix. Malparlen constantment, per obligació, sense més importància de com quan es renten”. Bauçà, sí.

Els catalans, a còpia d’estar anys i anys dejuns de poder, malparlar dels nostres enemics ens produeix una voluptuositat, ens fa entrar en un estat d’embriaguesa tal que fa que amb això sol ja ens considerem sadolls i satisfets. Trobem idiota fer res per tal de recuperar una mica de dignitat, si malparlar fa el fet. No veiem que la força se’ns en va per la boca. No: no ho veiem. I això fa riure els nostres enemics, més acostumats a tenir-lo, el poder.”

Quin llibre sorprenent, El Canvi, Des de l’Eixample (1998). Quina immensa imaginació. Les formigues soldats són soldats de fantasia i la població s’estima més ser manada que no pas tenir una pàtria, per exemple. Miquel Bauçà, ja dic. Ara fa, ja, gairebé setze anys que se n’anà. Però m’encanta tornar-hi. Als Rudiments de Saviesa (Empúries, 2005), també. Obra pòstuma, per cert. I alfabèticament endreçada. I ell que va viure pràcticament al marge de tota vida social. Solitari. No es va saber que s’havia mort fins dos mesos després d’haver-se mort. Gairebé només el coneixem a través dels textos que deixà. I no se’n parla. I convindria tenir-lo del tot present sobretot tenint en compte aquest temps que ens ha tocat de viure. “A mesura que m’aïllo, / que visc sol, em faig més gran, / sense fer cap exercici / tediós, oriental. / I és una llei exacta / que tothom fóra capaç, / si volgués, de practicar-la / i deixar de fer viltats, / roïneses miserables.”A mi no em cal migrar. / El no moure’m de l’Eixample / és millor migració, / la millor imaginable.” “La cobdícia. Passió. / tots volem que Catalunya / sigui lliure i també /delegem molt que ens estimin. / No pot ser gaudir ensems / d’estatuts contradictoris. / Cal renunciar a un. / Quan diem que els catalans /som cruïlla de cultures / o que som integradors / -expressat de vint maneres-, / diem que volem amor, / molt d’amor. És voler massa”.

Rudiments de Saviesa, doncs. Les raons que el van empènyer a abandonar la vida en societat i a recloure’s com un eremita, el menyspreu en relació a tota cosa gregària, la resistència a sotmetre’s a la mirada dels altres i a qualsevol consigna col·lectiva, no veure ni ser vist, la descoberta del somnis com a autèntic espai de realització de la humanitat. Aquest llibre, diria que impagable, que també t’ofereix la mirada distanciada d’un home que assisteix a la dimissió col·lectiva de tot un país i en què denuncia la deriva suïcida que han pres els catalans.

3 thoughts on “La força que se’ns en va per la boca

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s