Miquel Bauçà (1940-2004)sobre el fet de malparlar. Malparlar…”Em fa angúnia que algú malparli d’altre, car en fer-ho mostra la seva feblesa. Si se sentís prou fort no en tindria la besunya (que bonic, per cert). I això és el que em neguiteja. En les dones, no és el mateix. Malparlen constantment, per obligació, sense més importància de com quan es renten”. Bauçà, sí.
“Els catalans, a còpia d’estar anys i anys dejuns de poder, malparlar dels nostres enemics ens produeix una voluptuositat, ens fa entrar en un estat d’embriaguesa tal que fa que amb això sol ja ens considerem sadolls i satisfets. Trobem idiota fer res per tal de recuperar una mica de dignitat, si malparlar fa el fet. No veiem que la força se’ns en va per la boca. No: no ho veiem. I això fa riure els nostres enemics, més acostumats a tenir-lo, el poder.”
Quin llibre sorprenent, El Canvi, Des de l’Eixample (1998). Quina immensa imaginació. Les formigues soldats són soldats de fantasia i la població s’estima més ser manada que no pas tenir una pàtria, per exemple. Miquel Bauçà, ja dic. Ara fa, ja, gairebé setze anys que se n’anà. Però m’encanta tornar-hi. Als Rudiments de Saviesa (Empúries, 2005), també. Obra pòstuma, per cert. I alfabèticament endreçada. I ell que va viure pràcticament al marge de tota vida social. Solitari. No es va saber que s’havia mort fins dos mesos després d’haver-se mort. Gairebé només el coneixem a través dels textos que deixà. I no se’n parla. I convindria tenir-lo del tot present sobretot tenint en compte aquest temps que ens ha tocat de viure. “A mesura que m’aïllo, / que visc sol, em faig més gran, / sense fer cap exercici / tediós, oriental. / I és una llei exacta / que tothom fóra capaç, / si volgués, de practicar-la / i deixar de fer viltats, / roïneses miserables.” “A mi no em cal migrar. / El no moure’m de l’Eixample / és millor migració, / la millor imaginable.” “La cobdícia. Passió. / tots volem que Catalunya / sigui lliure i també /delegem molt que ens estimin. / No pot ser gaudir ensems / d’estatuts contradictoris. / Cal renunciar a un. / Quan diem que els catalans /som cruïlla de cultures / o que som integradors / -expressat de vint maneres-, / diem que volem amor, / molt d’amor. És voler massa”.
Rudiments de Saviesa, doncs. Les raons que el van empènyer a abandonar la vida en societat i a recloure’s com un eremita, el menyspreu en relació a tota cosa gregària, la resistència a sotmetre’s a la mirada dels altres i a qualsevol consigna col·lectiva, no veure ni ser vist, la descoberta del somnis com a autèntic espai de realització de la humanitat. Aquest llibre, diria que impagable, que també t’ofereix la mirada distanciada d’un home que assisteix a la dimissió col·lectiva de tot un país i en què denuncia la deriva suïcida que han pres els catalans.
Misògin el tal Bauçà. I fals. Jo conec molts més homes donats a malparlar i a fer safareig que dones.
M'agradaM'agrada
Llegiu-lo, llegiu-lo, en Bauçà!
M'agradaM'agrada
Potser és molt bo però hi ha molts autors per llegir no tan masclistes. No en penso llegir ni un mot. Ja m’he apuntat Barnes, Sterne, Sherwood Anderson… tinc lectura per a estona.
M'agradaM'agrada