Quines delícies!

“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que, com Winesburg, Ohio de tots aquests últims dies, aniria bé de tenir molt més present, però que no m’estranyaria que ni a les facultats de lletres, si és que encara n’hi ha, no es llegeixi ni es comenti. Tota una galeria de retrats, és, aquest viatge. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.

I la veritat és que no ho sé segur, però podria molt ben ser que Sherwood Anderson hagués tingut en compte aquest viatge sentimental de Sterne a l’hora de compondre el seu Winesburg. En George i la Helen, per exemple, al capítol Sofisticació, molt ja cap al final. I aquella atracció mútua en què ella el besà anhelant, però tots dos van rebutjar ràpidament l’impuls…No hi hauria hagut manera de saber quins pensaments de dona li van passar pel cap…Però per alguna raó cap dels dos no hauria pogut explicar que, gràcies a aquell vespre que havien passat junts, havien aconseguit allò que necessitaven. Home o noi, dona o noia, per uns instants havien pogut posseir allò que, en el món modern, fa que el viatge per la vida madura dels homes i les dones sigui possible. En fi, per tal de ser breu: dos llibres per emmarcar. I després ja sé que em rentaran, em planxaran i m’emmidonaran. Quines delícies!