L’únic esforç superflu

A la que el cos no està al 100% apareix sempre una certa misantropia, és a dir, una certa aversió al tracte amb els altres humans. Aquell estat en què s’anhela no desitjar res de la gent i fer la pròpia via, en què es creu que els sentiments positius, igual que els negatius, són igualment superflus. El desig de no retreure’t res a tu mateix i no retreure res a ningú. Que la feina, o les ocupacions, sigui l’únic esforç superflu permès. Que la humilitat sigui l’única virtut supèrflua consentida. La misantropia és, també, aquell estat en què es tendeix a creure que la felicitat només és possible en el si del descoratjament i de la desil·lusió. La misantropia aporta, a més, algun instant de lucidesa quan hom s’adona que s’és feliç quan no es necessita res, quan no es té res pendent. Ai de qui cregui que la felicitat depèn de tenir algun triomf concret entre mans! I saber que no sempre fas el que vols, però procurar no fer mai allò que no tinguis ganes de fer. Fugir de pressions ambientals, psicològiques, sociològiques , morals, polítiques. Però ja dic que això és quan el cos no es troba, com ara, al 100%. Després, vés a saber. Això sí: sempre detestant aquest menyspreu permanent a la intel·ligència i a la cultura, la barbàrie normalitzada, la vulgaritat com a prestigi, l’estafa del bilingüisme, la solemne i suprema hipocresia del “bonisme“, el parlar a crits, els gargalls llançats al bell mig de la vorera…