Rostres de totes les races

Més de set mesos, ja, sense baixar a Barcelona. Concretament des de mitjan desembre passat que no hi baixo. Hi vaig anar expressament a veure The Irish Man en una de les sales de cine que hi ha al centre comercial de les antigues Arenes. Una hora d’anar, una altra de tornar i les poc més de tres hores i mitja que dura la pel·lícula amb la més que encertada mitja part inclosa. Quina gran impressió! Aquella mena de tristesa crepuscular del director, el per a mi sempre imprescindible Scorsese. Més de set mesos fa ja d’aquella, de moment, última visita a la ciutat que ara se m’apareix en vídeos i fotografies amb carrers plens de coloraines per terra i barrots de tota mena i carrils per a les bicis i patinets i tot d’altres martingales. Com si fóssim nens petits i amb el perill i la inseguretat que tot això comporta. I mira que he estimat, i estimo, Barcelona, eh! No puc dir el mateix, però, de tots aquests que ara mateix la governen. La ciutat els sobrepassa i els ve del tot grossa. No hi estan a l’altura. Enyorança, sí.

I enyorança, també, perquè com més va menys testimonis van quedant de la nostra vida. I no només per amics i coneguts que se’n van anant sinó perquè, si ens observem des d’una certa altura -procuro fer-ho des d’aquest quart on visc (el més alt d’aquesta finca), que tampoc resulta tan elevat com el que faria falta- resulta espantós adonar-nos de la poca cosa que som, de la poca cosa que sabem de l’espècie de la qual formem part ni de cap dels nostres propòsits o objectius i, encara menys, del final segur que ens espera de tot plegat. I ni em sembla que calgui cap mena de saviesa per adonar-nos de tot això. Jo no sóc savi. No sé res de res. Tret de l’alfabet de la nostra llengua. Tot ho copio, d’altra banda. I miro de fer-m’ho meu. I això és tot.

Tot, si exceptuem que el deport ja no m’agrada. o, més ben dit, no m’agrada en què s’ha convertit. Sobretot el futbol, però no només. De primer a causa de com la gent odia la gent que duu una samarreta amb uns altres colors. Però, si parlem dels actors, no costa gens adonar-se de fins a quin punt n’arriben a ser, de vanitosos, rebent com reben un salari desorbitat i escandalós i cremant els millors anys de la vida abans que puguin adonar-se de què va exactament tot plegat. I com fingeixen que s’han lesionat. I com s’escuren el nas directament sobre la gespa, sí. Es premen amb força un forat del nas per tapar-lo i aleshores expulsen els mocs per l’altre. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Rostres de totes les races. I moltes gràcies, Julian Barnes, un cop més, d’aquest impressionant El Sentit d’un Final!