Pàgina d'inici » Dietari » Un eminent heterodox de l’Europa burgesa

Un eminent heterodox de l’Europa burgesa

El dia de Nadal de 1956 un dels pacients del sanatori mental d’Herisau, a la Suïssa oriental, va sortir després de dinar a passejar fins al cim del Rosenberg des d’on es pot contemplar una vista màgica de les muntanyes d’Alpstein. Al cap d’unes hores un parell de vailets van trobar el seu cos estirat damunt la neu. El mort era Robert Walser, nascut a Biel, ciutat bilingüe del cantó de Berna, el 1878, un dels més grans, independents i enigmàtics creadors en llengua alemanya, l’escriptor predilecte de Kafka, que duia vint-i-set anys reclòs primer a Waldau i després a Herisau sense escriure ni una sola línia, mut i aparentment passiu. La seva obra extraordinària, es miri per on es miri, s’havia acabat amb l’aparició de “La rosa” el 1925.

La història tràgica de Robert Walser és la d’un eminent heterodox de l’Europa burgesa i decadent tan ben representada per Thomas Mann. Ell, però, fou sobretot un home solitari i sotmès a les pujades i baixades de la vida. Les seves caminades fora de tota mesura són cèlebres. I precisament un dels seus més bells llibres és “La Passejada” (1917), que des de fa tres anys tenim en versió catalana a través de Flâneur i amb traducció de Teresa Vinardell Puig, on un poeta surt a passejar i elabora una concisa miniatura del variat espectacle en blanc i negre del món que capten els seus ulls imaginatius.

I Walser va anar cisellant una obra singular, commovedora i ferotge que, curiosament, a la seva època va desfermar la burla i fins i tot el menyspreu dels seus col·legues, i que no va mai aconseguir d’arribar al públic. Hi ha tres grans novel·les, totes tres referents obligats: “Jakob von Gunten”, “L’Ajudant” i “Els germans Tanner”. I a la mateixa altura dos petits relats magistrals, aquest que dic de “La Passejada” i també “La Rosa”. Ah! I encara “El Quadern de Fritz Kocher” i “L’Habitació Pròpia” i aquell seu “Diari de 1928” i els “Microgrames (escrits amb llapis)“.

I diria que hi ha dos responsables de la difusió entre nosaltres de l’obra de l’escriptor suís. De la difusió, però també de la fama i el prestigi. Un és un personatge del tot revulsiu en la vida de l’escriptor: Carl Seelig. Periodista, editor i escriptor, fill d’una família rica de Zürich, va dedicar la seva fortuna i considerables esforços a ajudar escriptors en dificultats o amb mèrits no prou valorats. Seelig era devot de l’obra de Walser i un dia de 1936 va començar a visitar-lo al sanatori i, un cop va aconseguir vèncer-ne les reticències, començaren a emprendre junts llargues caminades, agradables passejades per les rutes del cantó d’Appenzell. I Seelig va fer que Walser abandonés el seu mutisme i s’avingués a mantenir llargues converses amb ell. I és que Seelig, oïdor privilegiat, anotava frases, estats d’ànim, impressions, detalls, que després de la mort de Walser es van transformar en un llibre extremament valuós . Entre nosaltres només n’hi ha, que jo sàpiga, una edició, en castellà, de l’editorial Siruela que l’any 2000 va publicar amb el títol de “Paseos con Robert Walser”. I és de les coses més delicioses que mai hagi llegit i que recomano vivament.

Dues petites mostres a tall d’exemple: el 19 d’octubre del 1943, mentre prenien una copa a l’estació de St. Gallen, Walser va començar a parlar de la vellesa. I deia (tradueixo): “Només un percentatge de persones curiosament petit sap gaudir de la vellesa, tenint en compte que pot arribar a ser tan i tan satisfactòria. S’ha comprovat que el món aspira a tornar sempre a les coses senzilles, elementals. Per instint, per instint sa, hom es resisteix que ens domini allò que resulta excepcional, estrany. La cobdícia extrema cap a l’altre sexe s’ha extingit, i ja només aspirem al consol de la naturalesa i a les coses concretes i belles que estan a l’abast de tothom que veritablement les anheli. Per fi ha desaparegut la vanitat, i un s’esplaia en la gran calma de la vellesa igual que sota la suavitat del sol”. I el dia de Nadal del 1955, just una any abans de la seva mort, parlant amb menyspreu de l’excessiva concessió de premis literaris a principiants: “Si els malcrien tan aviat, continuaran essent nens eternament. Per fer-se home cal sofriment, cal que hi hagi primer manca de reconeixement, cal lluitar. I l’estat no pot convertir-se en llevadora dels escriptors”. I més coses: “al diable amb la dèria miserable de semblar més del que s’és”. “La gent com vostè respecta els diners, i el respecte als diners fa que no respecti res més“. “L’home interior potser és l’únic que existeix de veritat“…

Però he dit que hi ha, com a mínim, dos responsables de la difusió de Walser entre nosaltres. Un és el llibre de Seelig, ja esmentat. L’altre és Enrique Vila-Matas i, sobretot, la seva novel·la “Doctor Passavento”(2005), autèntic monument literari en si mateix, que tracta de la voluntat de passar desapercebut, de desaparèixer en fi, que és allò que un dia de 1929 Walser segurament va decidir fer amb ell mateix. 27 anys abans de morir-se.

(Només faig vida social quan tinc ganes d’avorrir-me. No sé, ara mateix, qui ho va dir, però em sembla brillant. Devia ser el mateix que, parlant de literatura, va dir que no puc donar-te’n lliçons: puc només dir-te quins llibres he llegit i quins escriptors m’han agradat.)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s