Winesburg, Ohio. Lectura i relectura

Tantes i tantes novetats! La veritat és que no n’estic gens al cas. On vas a parar. Impossible donar-hi l’abast. Sobretot perquè la llista de llibres que fan cua perquè els llegeixi és tan i tan grossa. Llibres que, en general, són d’èpoques passades. No hi fa res, al contrari. Segurament les coses més importants i bàsiques ja han estat dites i escrites. I em fa tot l’efecte que la resta és anar fent voltes i més voltes a les qüestions bàsiques de l’existència. I que consti que no estic pas en contra de les novetats. Tothom n’ha de viure. Autors, editors, llibreters, crítics literaris…Només faltaria. Ara: servidor és d’aquells que per Sant Jordi (o santa Brígida) no en compra mai, de llibres. El dia del llibre és cada dia, excepte aquest que dic. I és per això mateix que torno sempre a obres del passat, més proper o més llunyà, tant és. Llegir i rellegir. Procuro no oblidar mai que el més important de la lectura és la relectura.

I així ara he tornat a aquelles històries aparentment insignificants, però en el fons extraordinàries que tenen com a autor un dels grans narradors nord-americans dels anys 20, Sherwood Anderson (1876-1941). El llibre on hi ha aquestes històries que protagonitzen personatges sense rellevància aparent és Winesburg, Ohio, una meravella que El Cercle de Viena edità i publicà l’octubre del 2009, amb traducció impecable de Francesc Parcerisas. Un escriptor vell mata les hores, des del llit, contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació al carrer principal de Winesburg. I sembla que no hi hagi de passar gran cosa atès que Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’oest mitjà dels EUA. Però hi ha la gent, és clar. Als pobles, per petits que siguin, sempre hi ha la gent que hi viu, i a Winesburg hi ha sobretot grangers i botiguers, i, a més, uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià que espia la mestra, la mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el son i, aleshores, el capellà veu capgirades totes les categories morals que posseïa o es creia posseir. I hi ha la gent que beu i tot allò que arriba a confessar sota els efectes de l’alcohol, i els rumors, i allò que ningú no diu però que l’escriptor vell, des del llit, sap perfectament descobrir a través de qualsevol gest imperceptible. Epicentre de vides on tots aquests personatges han intentat, intenten, amagar la veritat de tot allò que en el fons són. I no sé si Anderson havia llegit, abans d’escriure’l, els contes dublinesos de Joyce. No ho sé, però podria ser. Sigui com sigui, Winesburg, Ohio. Plaer de llegir i de rellegir aquest llibre. Anderson, el mestre de la generació perduda, més que Cheever o Richard Ford, per exemple, o que Carver, i que degué influir, segur, gent com Hemingway i Faulkner i Scott Fitzgerald i d’altres, morí a Panamà el 1941 en empassar-se l’escuradents que sostenia l’oliva del martini que prenia. Es disposava a emprendre un viatge a l’Amèrica del Sud. Tot plegat, ple de revelacions i epifanies.