Les diria massa grosses. Els indecisos

Merder amb Juan Marsé, veig, ara que és mort. Aquest fet, però, no em fa canviar gens allò que sempre n’he pensat. Escriptor català que va escriure en castellà. Molt bé i res a dir-hi, només faltaria. Cadascú escriu en la llengua que vol i li fa més gràcia o s’hi sent més hàbil. Ara: les nacionalitats de la literatura només tenen a veure amb la llengua emprada i amb res més. Si escrius en castellà, tot i que siguis català, pertanys a la literatura castellana. Si escrius en català, siguis d’on siguis, formes part de la literatura catalana. Així de clar. No fa cap falta tibar més la corda. D’altra banda, “Últimas tardes con Teresa” i “Si te dicen que caí” són els dos únics llibres seus que he llegit. I ja fa temps. M’agrada com escrivia, he de reconèixer-ho. I mira que Marsé no és pas l’únic amb qui em passa això. Vull dir que hi ha escriptors catalans (en castellà) que admiro pel que escriuen i per com ho escriuen i pel domini que demostren tenir de la llengua. El que em fot, i no suporto d’alguns d’ells, entre els quals Marsé mateix, és que s’hagin declarat enemics acèrrims de qualsevol cosa que soni a català. Partidaris d’un federalisme d’esquerres, o no sé què, però sempre amb l’ús del castellà (llengua de Castella) per bandera. El fet de pertànyer al “Foro Babel“, per exemple. Quina cosa! I no m’allargo senzillament perquè les diria massa grosses. En fi, Marsé, Juan Marsé, ACS!

I, canviant de tema, aquest petit plagi de Cioran. Dubtes i indecisions. Podria ben bé dir, en el meu cas, que dubto i, per tant, existeixo. Ara bé: hi ha aquella cosa que diu que un desconegut acaba d’explicar-me que ha matat no sé qui. No ha anat a buscar la policia perquè ningú no sospita d’ell. Sóc l’únic que sap que ell és l’assassí. ¿Què he de fer? No tinc l’audàcia ni la deslleialtat (ja que m’ha confiat un secret, i quin secret!) per anar a denunciar-lo. Em sento el seu còmplice, i em resigno a ser arrestat i castigat com a tal. Alhora, em dic que això seria una bestiesa. Tot i això, potser sí que vaig a denunciar-lo. I així continuo fins que em desperto.

L’interminable és l’especialitat dels indecisos. No poden resoldre res a la vida, i encara menys quan somnien. Perquè quan somnien perpetuen els dubtes, la covardia i els escrúpols que els defineixen. Són gent idealment aptes per al malson. I el que em demano, però, és què faríem si no dubtéssim i no fóssim indecisos. ¿Hi ha res que sigui segur, a banda de la mort, és clar, i de l’inconvenient d’haver nascut?