El sentit de ningú

El seny, d’altra banda, no té res a veure amb allò que en diem sentit comú. Res o gairebé res. Aquest sentit comú no es pot confondre de cap manera amb el fet de tenir una actitud assenyada. Segueixo Ferrater Mora, encara. I és que podria dir-se fins i tot que el seny i el sentit comú són actituds totalment contràries i que, per bé que no s’exclouen, de cap de les maneres no es complementen. El sentit comú al·ludeix a la vulgarització, a l’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit. Podríem perfectament dir que l’ésser amb sentit comú és l’ésser incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari, aquell que passa per davant de les coses sense veure’n res més que no sigui l’aparença i que, per dir-ho amb una fórmula procedent del quixotisme, no veu sinó molins de vent i ni tan sosl per desfogament poètic no és capaç d’imaginar-hi gegants. Sentit comú: creences rutinàries. Absència de qualsevol experiència personal. És cert que, de vegades, tant l’un com l’altre, tant el seny com el sentit comú, poden arribar al mateix judici. El del seny, però, està ple d’experiències (personals, individuals) i no sembla ser sinó l’embolcall verbal d’aquestes experiències. El sentit comú, no. El sentit comú porta dintre seu les deixalles mortes d’una experiència que ni individualment ni col·lectiva no ha estat reviscuda. En definitiva, el sentit comú no és ni tan sols el sentit de tothom, perquè no és el sentit de ningú, perquè ningú no l’ha pogut reviure ni renovar. I que no enganyin. Seny és un mot que no té traducció. Tampoc rauxa, no en té. Ni “arrebato” ni res!