Un card o una coliflor

Res a témer”, aquest altre llibre de Julian Barnes (2008), per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. Com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar un cop més aquelles seves paraules en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és la britànica, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. O creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’auto-realització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, un engany tan gros com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Però ell defineix amb tota precisió aquest mite de l’auto-realització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials, posseir propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça musulmana ara que ja és un fet i ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. Res a témer. La mort arribarà. Mentrestant, mentre la vida duri, també podríem mirar-nos-la seguint l’irònic distanciament de Cioran: “Senyor, jutge, senyor bisbe, admirat filòsof, ¿no fóra millor, al cap i a la fi, fins i tot encara que sigui a compte de la vanitat, ésser un card o una coliflor?”.