Pàgina d'inici » Dietari » Llibretes del passat

Llibretes del passat

Regiro llibretes del passat. D’un passat de fa ja 44 anys. I em trobo aquesta nota presa exactament el 16 de desembre del 1975 a 2/4 i 5 de 12, és a dir, vint-i-cinc minuts abans de migdia. Era a l’últim curs de Filosofia i Lletres, em sembla. Aquells estudis ara ja del tot desapareguts. O gairebé. Hi llegeixo això:

He començat “Diario de un seductor“, de Kierkegaard. No havia llegit mai res, de Kierkegaard. I m’agrada. Sóc només a la tercera part del llibre. I m’adono que, moltes vegades, aquest seductor em descriu a mi mateix, aquest entabanador que sempre he estat. L’única cosa és que servidor xoca sempre contra una societat canviada que el que vol són fets. Una societat que no veu que els meus fets no són “acció”, tal com tots plegats l’entenen. Si de cas, els meus són fets potencials d’acció. ¿Qui és capaç, per exemple, de mantenir-se sense actuar després del primer moment d’una mirada? ¿Per què no som capaços d’adelitar-nos tan sols en una mirada? El primer fet de fer l’amor és la mirada. La mirada amb una distància intermèdia que, de mica en mica, anirà facilitant l’atansament. Però m’atreviria a dir que això, ara mateix, no és sinó una pseudo-utopia. Quelcom tan difícil de trobar que el fet de renunciar-hi no suposa tan sols una covardia, sinó, al contrari, el reconeixement de l’absurd del món actual. La pèrdua de la llibertat i de la identitat. La pèrdua de la persona en favor del número i de la màquina i del diner. L’esclavitud del nostre segle es manifesta també en l’amor. No s’ha de manar sinó que s’ha de tornar a aprendre a deixar-se portar un mateix per un mateix. La vida entesa segons el pseudònim de llibertat ha de tornar a ser l’aspiració de l’ésser humà. Però són tantes les forces que s’hi oposen, i tan poderoses, que renunciar-hi no suposa ja una covardia sinó, al contrari, el reconeixement de l’absurd del món actual. El reconeixement, contradictori si tenim en compte la realitat, que l’home més poderós no és aquell que més posseeix sinó aquell que més es posseeix.

I fins aquí aquest exemple, ja em perdonaran, del que podríem dir-ne “palles mentals” d’una època en què Franco s’acabava de morir, al llit, i a mi em faltava tan sols un mes per haver-me’n d’anar a fer la “mili” a Alcalà de Henares i després a Madrid i finalment a Leganés en aquell Regimiento de Infanteria Saboya nº6.

I avui, és clar, aquest record: Aquí anem en contra de tot. ACS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s