Pàgina d'inici » Dietari » Carner. Història de la llengua

Carner. Història de la llengua

Ara que fa 50 anys que Josep Carner es va morir, un petit exemple del que fou també un dels grans traductors que ha tingut el país. Feina monumental, així mateix. Una de les traduccions pòstumes que conservem és la dels Assaigs de Francis Bacon (1561-1626) que l’any 1976 publicà Curial (Clàssics Curial). N’hi ha cinquanta-vuit i el sisè tracta De la simulació i dissimulació. Així que aquest vespre que anuncia no gens de bons auguris, un petit exemple del filòsof i home d’estat anglès passat pel sedàs carnerià:

La dissimulació és una descoratjada mena de política o de seny; perquè saber quan cal dir la veritat, i dir-la, exigeix, demana, poderós enteniment i cor poderós. Per tant, és en la més feble mena dels polítics que hi ha els més grans dissimuladors…

Els grans avantatges de simulació i dissimulació són tres. De primer, adormir l’oposició, i sorprendre. Perquè publicar les intencions que hom té, és com fer-ne crides a plaça per a recaptar tots els contraris…El terç és que no hi ha millor manera de descobrir les intencions d’altri. A qui fa posat de manifestar-se, difícilment se li serà contrari; sinó que justament el deixaran continuar, i canviaran llur llibertat de llenguatge en llibertat de pensament. Així doncs, és ben astuciós aquell proverbi espanyol: “per art de mentida, extreure la veritat”, com si no hi hagués mitjà de descobriment sinó per la simulació.

Aquesta petita mostra, tan sols. Podríem continuar, és clar. Pel mateix Bacon, tot un model de moral pràctica, i naturalment també pel model de llengua que Carner ens deixà. D’acord que no del tot actual, però tant és. És història de la llengua, model de prosa, tal com ho demostra si hom es pren la seva versió del Pickwick de Dickens en aquest sentit. Perquè un cop més s’hi ha d’insistir: la llengua, la llengua. Sense, aquest país no és res. I no dissimulem, si us plau, que no sembla pas, per cert, que anem per gaire bon camí.

2 thoughts on “Carner. Història de la llengua

  1. “…i pressentíem
    que estava molt malalt
    en un país llunyà, sota un remull de boira.
    El nostre vell, que deia,
    en veu molt baixa, mots de meravella,
    i recordava el nom olorós de les coses,
    i tenia els ulls clars i vius com un marrec,
    i al sarró hi duia sempre, per a fer-ne a tothom
    un delicat regal, fruits saborosos!
    El somrient poeta, que es morirà algun dia,
    lluny de nosaltres, sol, en la tenebra
    total, sense l’escalf
    de la llar nostra, gairebé apagada!
    Sense el brou agre,
    sense la llesca, dura com carquinyoli,
    del nostre pa de cada dia.”
    Fragment final del poema “Mestre Carner” (1969), del llibre “La meva casa”, de Jordi Pàmias, 1972, inclòs a Obra Poètica I, “La casa dels avis”, Lleida, 2011.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s