Carner. Història de la llengua

Ara que fa 50 anys que Josep Carner es va morir, un petit exemple del que fou també un dels grans traductors que ha tingut el país. Feina monumental, així mateix. Una de les traduccions pòstumes que conservem és la dels Assaigs de Francis Bacon (1561-1626) que l’any 1976 publicà Curial (Clàssics Curial). N’hi ha cinquanta-vuit i el sisè tracta De la simulació i dissimulació. Així que aquest vespre que anuncia no gens de bons auguris, un petit exemple del filòsof i home d’estat anglès passat pel sedàs carnerià:

La dissimulació és una descoratjada mena de política o de seny; perquè saber quan cal dir la veritat, i dir-la, exigeix, demana, poderós enteniment i cor poderós. Per tant, és en la més feble mena dels polítics que hi ha els més grans dissimuladors…

Els grans avantatges de simulació i dissimulació són tres. De primer, adormir l’oposició, i sorprendre. Perquè publicar les intencions que hom té, és com fer-ne crides a plaça per a recaptar tots els contraris…El terç és que no hi ha millor manera de descobrir les intencions d’altri. A qui fa posat de manifestar-se, difícilment se li serà contrari; sinó que justament el deixaran continuar, i canviaran llur llibertat de llenguatge en llibertat de pensament. Així doncs, és ben astuciós aquell proverbi espanyol: “per art de mentida, extreure la veritat”, com si no hi hagués mitjà de descobriment sinó per la simulació.

Aquesta petita mostra, tan sols. Podríem continuar, és clar. Pel mateix Bacon, tot un model de moral pràctica, i naturalment també pel model de llengua que Carner ens deixà. D’acord que no del tot actual, però tant és. És història de la llengua, model de prosa, tal com ho demostra si hom es pren la seva versió del Pickwick de Dickens en aquest sentit. Perquè un cop més s’hi ha d’insistir: la llengua, la llengua. Sense, aquest país no és res. I no dissimulem, si us plau, que no sembla pas, per cert, que anem per gaire bon camí.