“Què! *Assuntu zanjat?”

El programa FAQSTV3 dura més de 4 hores. Aquest migdia he vist el que van emetre ahir. La llengua emprada durant més de la meitat de l’emissió i, per tant, durant força més de 2 hores, va ser el castellà. No m’ho podia creure. TV3, sí. Perquè el fet que entenguem el castellà no vol pas dir que aquesta sigui la llengua pròpia de Catalunya. I, en teoria, tampoc la de TV3. En teoria, és clar. A la pràctica ja es veu el que passa. I em demano com és que, si convides al programa gent que no sap el català, no els facilites àudio-traductors perquè així, com a mínim, puguis continuar fent-los les preguntes que calgui en català encara que, després, ells te les contestin en castellà o en la llengua que sigui. I també -em demano- com és que hi ha d’haver tants convidats de fora, sobretot gent que es dedica a la política espanyola i com és que a la mínima passes a parlar en la seva, de llengua. ¿Què hi ha vingut a fer, per exemple, la vicepresidenta tercera del Congreso de los Diputados i per què te li adreces directament en castellà quan podries perfectament haver-la dotat d’això que dic, d’un àudio-traductor? ¿Com és que ignores l’expressió festejar i, en canvi, admets *nòvio-nòvia que no són expressions catalanes i que no apareixen al diccionari? No, TV3 no fa cap favor a la llengua i, al contrari, fa servir aquesta presentadora, Cristina Puig, tan prepotent, altiva, inculta, i ignorant. Pobrissona, ella. I és que, ja molt a prop del final, la cosa ha sobrepassat qualsevol límit. Al moment d’acomiadar el lingüista i filòleg Josep M. Virgili -sense obra publicada, d’acord, i que actua que jo sàpiga només a twitter-, i després de la discussió aquesta sobre el fet de festejar o el de tenir *nòvio o *nòvia i també sobre el més que discutible bilingüisme del serial Drama, no se li acut dir cap altra cosa sinó aquesta: “Què! Assuntu zanjat? A TV3, sí. Encara ara no m’ho puc creure. Aquest riure’s, en públic i a la televisió pública, de la llengua i del país. Aquest cretinisme periodístic d’anar de sobrada quan no arribes ni a la sola de les sabates de la majoria de gent a qui representa que has d’entrevistar. I repeteixo: pobrissona! O pobreta, tant és. I dit sigui amb l’esperança que algun dia, d’aquí poc, se sàpiga què coi està passant en aquesta tele que representa que és la nostra, però que com més va menys ho sembla.