Pàgina d'inici » Dietari » El present i el record del passat

El present i el record del passat

Doncs sí, ahir El Sentit d’un Final, The Sense of an Ending, de Ritesh Batra (2017), adaptació de la novel·la de Julian Barnes (2011). No és mai fàcil adaptar el contingut i la forma d’una novel·la al cine. Només se m’acut ara un exemple en què una adaptació cinematogràfica superà en tots els sentits la novel·la original. Em refereixo a El Tercer Home (Carol Reed, 1949), basada en el llibre de Graham Greene. Pel·lícula inoblidable, novel·la força eludible. I el que passa amb El Sentit d’un Final és que, si no has llegit el llibre de Barnes però formes part d’aquesta mena de públic madur, en el sentit de ser capaç de captar el plaer, segurament la sensació deu ser que es tracta d’una molt bona pel·lícula. I ho és, és clar. O, si més no, m’ho sembla. Però, naturalment, el llibre et porta força més enllà. Un més enllà on de cap manera no ha de ser fàcil arribar a través d’imatges i de diàleg, i d’anar endavant i enrere en el temps. El present i el record del passat. I els silencis que aquesta pel·lícula necessita encara més que les paraules. Tot molt complicat i no n’hi ha prou amb una única vegada. Tampoc amb el llibre, és clar. Hi ha matèria i ocupació per dies i per setmanes i mesos. Temps guanyat al temps. No tant com Tony Webster, narrador i protagonista, home madur i divorciat, ben avingut tant amb l’exdona com amb la filla fins al punt que assisteix amb ella (amb la filla) a les classes de preparació per al part i que a poc a poc es va veient obligat a remembrar el temps d’estudiant i l’amistat dels companys a través d’una troballa impensable a la qual li costa molt d’accedir. Nostàlgia, malenconia, introspecció. I evitar les ferides amb una absència de penediment que més que res es tracta d’autoengany. No sé si entenem del tot bé el temps que hem viscut. En fi, el llibre va força més enllà, però aquesta pel·lícula s’ha de tornar a veure. Amb calma, amb molta calma. ¿Què sabem exactament de nosaltres mateixos? ¿Hi hem pensat mai gaire seriosament? ¿No hem estat mai males persones, mala gent? El que s’acaba recordant no és sempre el mateix que el que s’ha presenciat, que el que s’ha viscut. I la teoria a què van arribar els estudiants amics: la clau per tenir una vida familiar feliç era no tenir família. Barnes, Julian Barnes.

I el plaer d’haver tornat a veure Charlotte Rampling. I la magnífica actuació de Jim Broadbent en el paper de Tony Webster.

I una cosa que no suporto: que TV3, al final de les pel·lícules, no n’emeti mai la llista de crèdits. Al cap de dos segons, tallen i s’ha acabat. Sensació horrorosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s