La vida

Sant Zenon. Festa Major. Diluïda, és clar, i sense focs però amb gegants, en Tallaferro i na Flor d’Alba. Música força desafinada. Bé. M’estic a casa. Com més màscara calgui, més a casa m’estaré.

Veig que demà a TV3 faran El Sentit d’un Final, adaptació del llibre de Julian Barnes al qual més d’una vegada m’he referit. El llibre m’encanta. La pel·lícula, del 2017, la veritat és que encara no l’he vista. La veuré demà, segur, o l’enregistraré. I ja en parlarem.

Una de les coses que fa temps que em demano és si realment l’economia mou el món. ¿És el motor del món, l’economia? Potser sí. Ara: si només és l’economia, és a dir, el negoci (la negació de l’oci) i l’afany de guanyar i de tenir com més cèntims millor, si només és això, no crec que anem pas bé, ni que mai hi hàgim anat. Fan falta cèntims, per viure, és clar. Però no només. Hi ha d’haver altres coses que moguin el món.Altres coses que et facin vibrar. Perquè, ¿què en fas, de tants diners? ¿Per què en vols tants i tants? ¿Quina falta et fan? Fa temps que ho penso, sí. Però avui encara més. Perquè avui he vist l’exemple d’aquests dos éssers que demà passat, dissabte, seran ordenats monjos de Montserrat. Benedictins. Tant l’un com l’altre vénen d’oficis i professions que els van fer guanyar prou diners. Fins que, arribat un moment determinat, van veure que amb això, amb els diners, no n’hi havia prou, i que se sentien incomplets. I va ser aleshores (2014) que van decidir deixar-ho tot i entrar al monestir de Montserrat com a novicis. Jordi Puigdevall, 37 anys, llicenciat en Economia. I Xavier Caballé, 50 anys, tècnic en informàtica i químic. Tots dos demà passat llegiran davant del P. Abat i de la resta de monjos de la comunitat i dels fidels que hi assisteixin la cèdula de professió. I a partir d’aquí, viure com a monjos i ser obedients segons la regla de Sant Benet. I bé, la notícia m’ha arribat ben endins. Suposo que cap dels dos no deuen tenir fills. Ho dic perquè tot això m’ha portat a principis de gener del 1976 quan vaig passar dues nits a l’hotel Abat Cisneros tot just un parell de dies abans d’haver-me’n d’anar a la “mili”. Recordo converses magnífiques amb un parell de monjos dels quals ara no em vénen els noms a la memòria i que vaig estar a punt de quedar-m’hi. Ben a punt. Finalment me’n vaig anar. Primer a Alcalà de Henares i després a Leganés passant pel Pardo. I la veritat: no he pogut evitar de pensar que si m’hagués quedat a Montserrat avui els meus tres fills no hi serien. ¿Economia? Segurament no. La vida.