Pàgina d'inici » Dietari » Argument sobre la nostàlgia

Argument sobre la nostàlgia

Ahir vaig tornar un cop més a Once upon a time in AMERICA (Sergio Leone, 1984). 224 minuts de plenitud. Ennio Morricone, autor de la banda sonora, s’ha mort, abans d’ahir, a 91 anys d’edat. Autor d’aquesta i de tantes altres d’esplèndides. Fins a cinc-centes. Em sembla veritablement un mestre de mestres. Només un Oscar, rebé. Un Oscar (2016) que, per cert, va acceptar adreçant-se al públic, i donant-ne les gràcies, en italià. Fantàstic. La pel·lícula em sembla tot un argument sobre la nostàlgia, sobre l’enyorança. No tant del temps passat com dels instants de plenitud viscuts. Tant és que sigui sobre mafiosos. I hi ha, també, tot aquest muntatge d’anar enrere en el temps per després, tot jugant-hi i sense que ni te n’adonis, tornar al present de la història. I la música que tot ho acompanya. No sé ni com dir-ho. Ulls humits, de veritat. El desconcert final de De Niro i aquell somriure irónic des del passat de l’opi. Un anar-se’n d’aquest món tot quedant-s’hi. Morricone. De Robert De Niro, de James Woods, d’Elisabeth McGovern (esplèndida Deborah Gelly ja adulta), de Jenniffer Connelly (Deborah Gelly, de nena i adolescent, impressionat), de Joe Pesci...de tots i cadascun dels intèrprets no cal ni dir-ne res. Art total. God Bless America!

I podríem parlar també de The Mission, de Cinema Paradiso, de Once upon a time in the West, de Per un Pugno di Dollari, de The Hateful Eight…La nit d’ahir, però, em vaig decantar més per tornar a sentir i veure això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s