Pàgina d'inici » Dietari » Com un simple aficionat

Com un simple aficionat

Ara fa un poc més de dos anys que es va morir, però Philip Roth continua essent un dels models que tinc. No només literari, també vital. És del tot evident que no el vaig conèixer, i la veritat és que més m’ho estimo així, però les sensacions transmeses a través de la lectura dels seus llibres em mostren algú a qui m’hauria agradat assemblar-me. Vespre de repàs de L’Espectre se’n va (Exit Ghost, 2007), com l’altre dia. Zuckerman (altre ego) torna a Nova York, després de dotze anys d’exili voluntari, per sotmetre’s a un tractament que en teoria podria alliberar-lo dels humiliants bolquers i de l’olor constant de pixats. Ja té 71 anys. I segurament es pensa que tot això podria retornar-li el vigor juvenil de l’animal eròtic que fou. Però no seguiré pas ara tot l’argument, no. Tot allò que hi descriu conté aquest onatge d’amoralitat i decadència que va començar a envair els EUA després de l’11-S. I tal com és habitual, la consciència de Roth pensa en veu alta, divaga lliurement envers tot el que és humà i també metafísic. És a dir que em sembla cert allò que ja fa un temps Jordi Llovet deixà escrit, en un dels seus textos al Quadern (8 de maig 2008), en relació a L’Espectre se’n va, concretament en un que precisament es diu La Dansa de la Mort i que ara no trobo ni cercant-lo a google: el crepuscle de la civilització nord-americana, la mort de la bona literatura i dels lectors, la maledicció de tenir un president com el que tenien (George Bush, aquell de la guerra d’Irak). Per això, quan l’espectre se’n va, és a dir, quan surt de l’escena, deixa un paisatge ple de fantasia i al mateix temps la gran devastació: se’n va la Gran Senyora, aquella que esborra d’un sol cop, mentre dansa (la dansa de la Mort?), protagonistes, aventures, llibres i història. Aquell temps que morir-se no era sinó un acudit més per fer-ne broma. Però no, què va! Aquell no es va morir amb l’equip de ratlles a l’estadi dels Yankees, sinó amb pijama al llit. Es va morir com es mor tothom: com un simple aficionat. Gairebé dantesc, podríem dir. I, després, la imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú.

De manera que imagina’t si aleshores, ara fa 13 anys, parlaven de la maledicció de tenir un president com Bush, que ho va ser del 2001 al 2009, i del crepuscle de la civilització nord-americana, què deuen pensar i com ho deuen veure ara tot amb algú com l’actual Trump. Que, per cert, també es morirà com un simple aficionat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s